Tinc pressa per agafar s’avió que em durà a casa. Tinc una forta sensació d’impotència. Es taxi m’ha deixat a sa terminal. Sé que tot ha acabat i me n’he d’anar caminant per s’aeroport del Prat. «No hi sent ni hi veig». Escolto aquesta preciosa cançó d’amor esquerdat del mallorquí Tomeu Penya mentre escric al matí de l’Onze de Setembre. Primera Diada Nacional de Catalunya que, d’ençà que es va encetar «el procés», es parla més d’un altra cosa, l’aeroport, que d’una jornada que a la darrera dècada anava marcant el termòmetre de la situació. Però el rerefons és força el mateix.

Va ser el meu admirat Jordi Beltran qui, dijous passat, a la seva impagable secció de prescripcions musicals a El món a Rac1, compartida amb en Guille Milkyway (quant he après i quantes cançons no he deixat de conèixer al llarg dels anys mercès a vosaltres!) parlava d’aquesta cançó. Només unes hores després que esclatés la notícia bomba que trencava el fràgil acord respecte a l’ampliació de l’aeroport del Prat, feien un apartat de músiques d’aeroports. Músiques ambientals que cerquen calculadament rebaixar l’angoixa del passatger. I això que per molts anys als avions d’Iberia la cançó que s’escoltava en aterrar era curiosament l’enèrgica sintonia de la sèrie Dallas, aquella en que en JR li deia a la Sue Ellen que era un pendó. Afegeixo que el text en català de les instruccions que una cinta gravada traslladava els passatgers (el respatller en posició, la tauleta plegada, etc., etc.) la vaig escriure jo per encàrrec del bon amic Bartomeu Espadalé, garrotxí i fundador dels Estudis Sintonia.

M’he sentit una mica identificat amb la incomoditat del personatge protagonista de la cançó d’en Tomeu Penya mentre deambula per l’aeroport del Prat intentant agafar el seu vol al més aviat possible. El que ha succeït en les darreres setmanes m’ha deixat desconcertat i dubtós. He fet per llegir el que diuen els tècnics i les alternatives que té aquesta actuació. També he conegut les demandes del món econòmic que explica com pot ser de beneficiosa l’ampliació per les empreses, l’ocupació i el creixement. D’altra banda, comparteixo la sensibilitat i preocupació per les qüestions vinculades amb l’emergència climàtica. Afegeixo que no m’agrada el postureig en aquest tema quan, per exemple, la Costa Brava està amenaçada per noves agressions urbanístiques a les quals no es dediquen tantes energies per mirar d’aturar-les com sí que passa amb l’ampliació de l’aeroport. Finalment escolto amb atenció com algunes persones a les que tinc alta consideració abonen dubtes, especialment pel que fa a la ciutat de Barcelona, sobre el seu model de creixement i turístic. Em fan pensar, però també lamento que ningú ho acompanyi d’un model alternatiu que asseguri que la capital de Catalunya no es vegi abocada a la decadència. Evidentment no es pot tenir content a tothom.

El 2010, quan es va inaugurar la Terminal 1 de l’aeroport barceloní, aquest va tenir 27 milions de passatgers. El 2020, l’anterior a la pandèmia, es va arribar als 53 milions. Per cert, una bona part procedents de vols low cost que abans utilitzaven els aeroports de Girona i Reus. A l’estiu del 2018 les autoritats europees demanaren explicacions per una acumulació continuada de retards en els horaris, ja atribuïble a una notable saturació de moviments d’avions. Davant d’aquesta mena de mort per l’èxit, em diuen que es va demanar un informe fet per experts independents internacionals (aquest és un dels problemes, manca de transparència dels documents i informació a la ciutadania) que bàsicament deia que el col·lapse estava a la cantonada si seguien demanant les línies aèries, incloses les intercontinentals, més destinacions a Barcelona.

«Ancha es Castilla», es diu per explicar que un pot actuar amb tota llibertat. I, en aquest cas, geogràficament és així. Barajas, a més dels avantatges d’ofici de la capitalitat madrilenya, té territori per créixer fins a l’eternitat. A Barcelona no, amb un aeroport encaixonat entre el mar i la ciutat. No s’ha plantejat de manera decidida el paper de Reus i Girona com a destinacions «obligatòries» d’un percentatge de vols ara barcelonins, essent inviable variar la configuració actual de les pistes que tècnicament podria alleugerar el problema, però condemnaria a un soroll inaguantable a la gent de Gavà i Castelldefels i no asseguraria la salvació exigida de l’espai natural de la Ricarda. Estem en un cul-de-sac.

I tot això, sense posar sobre la taula l’actuació irresponsable de molts polítics (no tots). Davant de tot això, la fórmula del «gen convergent» que et porta a dir que sí de moment, però ja anirem veient i parlant, em sembla la millor opció. Com deien abans als noticiaris, seguirem informant.