A l’ofrena floral a Rafael Casanova hi hagué ahir els mateixos sonats de sempre, la mateixa desfeta social catalana que ha causat totes les més severes derrotes d’aquest poble, inclosa la que la Diada commemora. Ahir vaig veure i sentir cridar els mateixos fanàtics que dugueren Barcelona a la resistència impossible contra Felip V, sabent que perdrien i que provocarien un dolor foll i atroç i completament innecessari, arribant a formar la Junta de Teòlegs per excitar la turba en la creença que lliuraven una guerra justa i que els salvaria un gran miracle final. Els mateixos que no volgueren negociar ni amb Anglaterra ni amb França, ni acceptar la realitat tal com es presentava, i anaren a la sangonada i a la mort contra la voluntat i l’enteniment de Villarroel i Casanova, són els que ahir li deien fatxa i traïdor a Junqueras i a la resta de polítics que no estan tan espatllats com ells.

Catalunya té un sentit pràctic una mica brut -les nacions grans són gàngsters i les petites, prostitutes- però eficaç en el seu conjunt; i després una eterna colla de pertorbats que quan són ells els qui prenen les decisions la degradació no té aturador, ni la misèria, ni la mort. Ahir al matí, davant del monument a Casanova, s’hi reuní la tara nacional, tots els defectes del país, els trencats per dins i per fora. Rostres de la necessitat, de tota l’ajuda que fa tard, de la desesperança quan ja no té punt de retorn, violència en les paraules, en els gestos, a la mirada, violència que brollava del fons de l’ànima dissolta. Les ànimes s’han fet malbé, aquest és el gran drama de l’independentisme. La nit del Fossar, de presència menor i irada, fou el mateix odi, la mateixa ràbia, els mateixos crits contra Esquerra, el mateix fosc presagi contra cap esperança. En els dos aplecs, l’odi era evident, però no hi havia ni el rastre de cap camí, de cap projecte. 

La taula de diàleg, tan insultada, no és més que l’expressió d’una derrota. No és una taula de negociació, és una taula de capitulació a canvi d’una propina perquè tothom pugui enterrar els seus morts en pau i rebaixar la càrrega del greuge. És una altra desfeta de Catalunya, una altra desfeta que Catalunya s’ha causat a ella mateixa, amb els patriotes i els exaltats de botxins en cap. Però els que la rebutgen en nom de la desobediència, la revolta i l’agitació de carrer, no tenen cap alternativa, i saben que no la tenen, i la meitat són uns cínics que volen escurar el negoci del soldadet, i l’altra meitat són malaltons que més que menyspreu provoquen compassió. De fet, ahir, en l’ofrena floral, hi havia més manifestants demanant canvis de gestió en les residències que cridant a sang i foc contra Espanya. Era una sanefa, una metàfora. Catalunya ha passat de ser un problema sentimental a un problema mental. Del regionalisme folklòric de l’1 d’octubre hem passat a la residència reivindicativa, molt més activa que l’independentisme, en l’ofrena floral a Casanova. Ahir, a Barcelona, més que policies, feien falta psiquiatres i voluntaris que tinguessin cura dels pobres i poc afectats que s’amuntegaren davant del monument.

El que al Fossar i a Casanova vaig veure a la meva ciutat va ser el que qualsevol pot observar en l’actualitat catalana. Mitja Catalunya intenta recollir amb més o menys dignitat els trossos de la desfeta; i l’altra mitja es nega a acceptar la realitat, en viu al marge, i d’aquests n’hi ha alguns que són uns cínics, com Laura Borràs, que intenten perllongar els seus «trapis» per acabar d’arrambar el que quedi del deliri. De vegades les dues meitats i els cínics es confonen en un tot extraviat i malaltís, entre torxes enceses i centres flors de floristeria barata. A la tarda, TV3 s’esforçava a dissimular la baixa assistència a la trista manifestació convocada per l’ANC. En aquest esforç s’hi reflectia una decadència més polida que la del matí, ni que només fos perquè no era cridanera, però més nuclear i desesperada: perquè si bé és greu que un moviment tingui tants tarats, encara ho és més que es quedi sense cap indici d’intel·ligència. El periodista Ferran Casas, convidat com a analista per comentar la marxa, va dir: «L’independentisme ho ha tornat a fer». Als molts problemes que ja aquest noi abans tenia, ara cal afegir-li la incapacitat per identificar -ja no dic ni assumir- el que està veient.