En complir-se els vint anys del terrible atemptat de les Torres Bessones, tots els mitjans en parlen, i m’ha portat el trist record d’una visita a Viena aquell fatídic dia. Fèiem un viatge pel Centre d’Europa, i aquell dia ens tocava visitar Viena per escoltar-hi un bell concert.
Havent dinat, per fer temps visitàrem El Prater, amb la seva gran roda. En pujar al cotxe, per anar cap a la sala del concert, el xofer estava trasbalsat. A la ràdio donaven les notícies del tràgic atemptat. Totes i tots els del grup quedàrem astorats. No sabíem què dir, ni què fer, hi havia senyores que ploraven, d’altres que volien tornar cap a casa, ja! Ho veiem molt gros. Alguns parlaven d’una possible guerra mundial.
La nostra guia, la Carme, acostumada a tractar gent, va intentar calmar els ànims, tot fent-nos veure que, malgrat ser molt dolorós, no hi podíem fer res. Anem al concert, on la música de grans compositors ens infondrà un xic de pau a l’esperit, i en el nostre interior, oferim-lo a les víctimes de la tragèdia.
Aquella idea a la major part del grup ens va semblar bé. Segur que no hi vàrem posar tota l’atenció que mereixia, la tristor era més gran, però l’oferiment vers les víctimes fou el coadjuvant que ajudà a donar-li valor.
Aquella nit bona part de nosaltres no vàrem poder dormir.
Esperem que tota la gent que va perdre-hi la vida reposin en Pau.
