La Diada d’enguany ha estat diferent. Una vegada més l’independentisme mobilitzà milers de persones. De ben segur en altres ocasions hi havia més participants, però la manifestació de Barcelona fou important. Per molt que alguns mitjans hi vulguin treure importància, el sentiment secessionista continua present en una part important de la població catalana.
En aquesta ocasió, l’independentisme hi ha arribat dividit. Les entitats organitzadores continuen sense afluixar –allò que demanà fa temps l’expresident Torra– i així es poden entendre els xiulets dirigits en alguns actes a Oriol Junqueras i Pere Aragonès.
JxCat forma part del Govern de la Generalitat, però fa d’oposició. Des de l’endemà mateix de les eleccions, la candidata Laura Borràs intentà lesionar els interessos d’ERC. Els seus van esgotar el termini per a l’elecció de president i ella aprofità l’ocasió per a col·locar-se al Parlament de Catalunya i des d’allí embolicar la troca tant com pot; això sí, amb un sou totalment fora de mercat.
Això ERC ho sabia, però li mancà valentia per a enviar la colla d’en Puigdemont a l’oposició. Tenia pànic d’Òmnium i de l’ANC, que des de la radicalitat defensen la unilateralitat. Si fa uns anys una activista Forcadell exigia a Mas posar les urnes, ara Elisenda Palouzie demanava a Aragonès que faci la independència, sense escoltar-se ningú.
I ERC ja ha dit que té un full de ruta diferent, però no s’atreveix a plantar cara i encetar una nova etapa. Pere Aragonès no ha abandonat la idea del referèndum, però també ha dit que cal ampliar la base independentista. No vol fer volar coloms i al llarg d’aquests primers mesos de mandat s’ha dedicat a gestionar i a la vegada ser present al territori sobretot en el tema dels incendis i les inundacions. El president treballa per a refermar un lideratge que els seus socis de govern no tenen. Es dediquen només a tensar la corda i poca cosa més.
Aquesta setmana se celebrarà la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. És una aposta realista d’ERC, però els de JxCat i CUP intenten la desestabilització des d’un càlcul partidista que no porta enlloc. Les manifestacions continuades en aquest sentit de Laura Borràs són del tot incendiàries.
Ni el PSOE ni ERC ho tenen fàcil, bàsicament per les pressions externes. Però la trobada és del tot necessària per tal que malgrat les discrepàncies Catalunya pugui trobar el seu encaix.
Continuar demanant –com Palouzié i Borràs– la independència de forma unilateral no porta enlloc. Només condueix a més frustració en alguns sectors i en d’altres a despertar una colla de hooligans la majoria dels quals cobren un sou públic. Però això només significa posar contra les cordes Pere Aragonès. És per això que cal valorar l’esforç del PSOE i d’ERC. Els governs han de ser pragmàtics i defensar els interessos de la majoria dels ciutadans. Malgrat els enemics del diàleg, la política hauria de servir per a desencallar temes pendents i per a arribar a acords per molt difícils que puguin semblar.
Un clar exemple d’això és la inversió de l’aeroport del Prat. Catalunya no pot perdre inversions ni oportunitats. En política és molt important el fons, la forma i el temps. Tant de bo socialistes i republicans ho tinguin en compte. En el progrés d’un país intervenen molts factors i les cames no poden tremolar. Sánchez i Aragonès ho saben, sobretot perquè tenen la responsabilitat de governar, malgrat els seus socis de govern.
