Després que, a finals del segle XIII, Marco Polo aconseguís anar (i tornar), a través de la ruta de la Seda, fins a les llunyanes terres de Catai (Xina) i Cipango (Japó), ningú, en l’escenari europeu, havia gosat aventurar-se a emprendre altres grans viatges d’exploració.

Foren els portuguesos, a mitjans del segle XV, en època del seu rei Enric el Navegant, els primers occidentals que s’embarcaren en l’aventura de «descobrir» noves terres. Posteriorment, Colom, Magalhaes, Elcano i d’altres continuaren aquests viatges sota els auspicis de la corona hispànica, albirant noves terres que afegiren a l’ecumene del vell continent.

Quan Colom arribà a Amèrica, creia que havia fondejat al subcontinent indi, és a dir, a Àsia per la ruta occidental. Uns anys després el cartògraf florentí Amerigo Vespucci demostrà que les terres on l’almirall havia desembarcat eren un altre continent.

Malgrat tenir aquesta certesa, en els propers 300 anys es va mantenir l’ambigüitat i es continuà anomenant Índies el Dorado, atès que a les noves terres també hi havia espècies, cotó i pedres precioses, com les que havia trobat el mercader de Venècia en el seu viatge vers orient.

Hem escrit en altres ocasions que de ben petits hem tingut el vici de la lectura. Amb prou feines aixecàvem un pam de terra i ja freqüentàvem la biblioteca, cercàvem llibres de segona mà on fos i, quan podíem, en compràvem algun de nou a can Geli.

Sempre ens ha fascinat el plaer de descobrir escriptors que ens han aportat nous coneixements sobre l’evolució/involució, avenços i retrocessos de la humanitat al llarg dels temps. Aquest humanisme/cosmopolitisme/internacionalisme l’hem après d’autors com ara Stefan Zweig, Élisée Reclus, Romain Rolland, Karl Marx...

A les nostres visites a les biblioteques ho escrutem tot i la lectura no es limita als llibres, sinó que també ens nodrim d’informacions que publiquen tot tipus de revistes que van des d’El Món d’Ahir, Más Allá, Mundo Negro, Altaïr, El Temps, National Geographic... fins al Full parroquial.

Tot aquest devessall d’informació, convenientment processada, ens dona una perspectiva adient que ens permet comprendre millor, d’una manera crítica i dialèctica, l’estat de la lluita de classes i desmitificar les mentides que, en cada època, han difós les classes dirigents per tal de frenar les aspiracions dels de baix per a empènyer reconeixement dels drets, les llibertats i, en definitiva, el progrés de la humanitat a partir de l’art, les ciències, la política; en definitiva, l’humanisme.

No fa gaire, mentre llegíem Política Exterior, una publicació que actua com a òrgan oficiós dels liberals hispànics, hi descobrirem un escrit (La humanidad es una) signat pel professor/investigador del CSIC Manuel Lucena. L’article està il·lustrat amb la reproducció del mapa de l’alemany Heinrich Scherer, que, en el segle XVII, va cartografiar la primera circumnavegació del planeta.

Lucena explica que l’autèntica edat d’or dels descobriments va tenir lloc entre 1492 i 1522. En aquell període visqueren grans mites de l’exploració, com ara Cristòfol Colom, Magalhaes, Vasco de Gama, Elcano... fou un temps en què les dues grans potències ibèriques dominaren el món i iniciaren una època a la qual més endavant s’afegirien Anglaterra, els Països Baixos i França en un cicle històric en què Europa seria el continent hegemònic i la seva cultura dominaria el món. Aquesta preeminència del vell continent s’estendria fins a començaments del segle XX, quan emergirien noves potències que es farien amb el control del planeta.

Gràcies a aquests viatges d’exploració i a l’aportació de nous navegants i sobretot a la circumnavegació que varen fer Magalhaes i Elcano, es va veure de forma fefaent que la terra era rodona i es varen poder enterrar definitivament les teories terraplanistes de la mitologia mesopotàmica. Mercès a aquestes exploracions i a descobriments com el telescopi, en els segles següents Nicolau Copèrnic, Galileu i d’altres pogueren formular la teoria de l’heliocentrisme, que tingué una gran resistència del món eclesiàstic, una pertinàcia que a molts, com ara Giordano Bruno, els va costar la vida.

La descoberta de nous territoris donà pas al colonialisme, i el successiu desenvolupament del món occidental i, sobretot després, la creació del capitalisme ens han portat a una sobreexplotació del planeta, cosa que ens està duent greus conseqüències, com ara el canvi climàtic, la sobreexplotació dels recursos naturals, la contaminació dels oceans... on ja no hi participen només els europeus, sinó també els americans i els països asiàtics.

Mentre llegia l’article de Política Exterior, he recordat una de les obres cabdals de Stefan Zweig Magalhaes, l’home i la seva gesta publicada l’any 1938, tres anys abans que es llevés la vida a Petròpolis (Brasil). Un llibre de referència en què, en paraules de l’autor, potser fou «el viatge marítim més terrible i ple de privacions que registra l’eterna crònica del dolor humà i la humana capacitat de sofriment que anomenem història».

Zweig, com Benjamin i tots els jueus il·lustrats i lletraferits, eren uns esperits romàntics i uns eterns nòmades que tenien la dèria de viatjar. El llibre Magalhaes, Zweig el va concebre en el trajecte en vaixell que el va dur des d’Europa al Brasil embarcat en un transatlàntic. En aquest camí de l’exili, l’escriptor austríac imagina les penalitats que devien passar aquells homes sallats en caravel·les, uns vaixells fràgils que havien d’enfrontar tots els perills de l’oceà.

Uns mars que més endavant creuarien milions de persones per anar cap a Amèrica i que més recentment a Cuba (per anar a Florida) i a Vietnam (boat people) s’hi aventuren milers de persones amb l’esperança d’aconseguir una vida millor. Ara mateix molts immigrants subsaharians es fan a la mar amb embarcacions precàries, són els desesperats de la terra que pretenen arribar a Europa en un viatge sense retorn en el qual no saben que, abans d’arribar al «cel», han de passar per l’infern.