Passar un cap de setmana a Madrid serveix per a plànyer els pobres madrilenys, que ni estan oprimits ni res. Un surt de Catalunya, arriba en tres hores a Madrid, i quan baixa del tren a Atocha, s'adona de la desgràcia que tenen a Madrid, amb la gent rient, sortint a passejar, prenent canyes, gaudint de la seva ciutat, en fi, que no tenen la sort dels catalans, que estem sempre pensant en algun nou greuge, real o inventat, això tant és, al qual ens sotmet l’Estat. Els catalans solen recollir-se d’hora a casa perquè TV3 els informi de com viuen d’oprimits, val la pena gastar-se milions en una televisió autonòmica només perquè recordi als ciutadans com de miserables són, que, si no, capaç seria algun de ser feliç, ni que fos una estona. Em refereixo als catalans autèntics, per descomptat, que ja és sabut que no falten en aquesta terra botiflers i renegats que prefereixen sortir a prendre unes canyes que quedar-se a casa fustigant-se per la sort dels seus líders, de la seva regió o d’algun fugit de la justícia, com Déu mana.

Quina vida més gossa la dels madrilenys, que, sense polítics empresonats pels quals plorar i sense colons per insultar, han d'ocupar les seves hores a gaudir de la família, dels amics, dels amants o simplement de la vida. Els vaig veure, els vaig veure fer-ho, i a punt vaig estar de preguntar-los si no senten enveja dels oprimits catalans, i no perquè aquests solguin posseir segona residència i cap problema econòmic -això són temes materials que no importen- sinó pel plaer quasi místic de rebolcar-se en la pròpia desgràcia, encara que sigui imaginària. Estic segur que la majoria de madrilenys canviarien sense dubtar la vida que porten per sortir una vegada a l'any a bramar el que els diuen que han de bramar i vestir la samarreta que els manen vestir. Els catalans oprimits tenen la immensa sort de no haver de preocupar-se de res, i del que menys, de pensar, perquè per a això hi ha els líders llacistes.

Tinc la sensació que la diferent actitud de catalans i madrilenys té a veure amb els seus respectius líders socials i polítics. Mentre que els catalans miren al passat, els madrilenys ho fan al futur, i així no hi ha manera de sentir-se oprimit. Quina pena em fan, pobres madrilenys.