Ja sabem que la medicina moltes vegades no cura; és la vocació, l’entrega i el suport dels qui practiquen la medicina que fan la malaltia més suportable. Aquest és el meu homenatge als companys que han compartit amb mi i la meva família el patiment i agonia del meu pare després d’una llarga malaltia. Quan el malalt que perds és el teu pare, quan et toca fer de filla i de metge, els sentiments i experiències viscuts no s’obliden mai. Serveixi de reflexió per a tothom qui ho llegeixi.

Ser metge és molt més que ser un treballador de l’ICS. Els nostres recursos són limitats i l’administració d’aquest país sovint mira cap a un altre costat, el personal sanitari està sobrepassat amb l’enorme volum d’activitat assistencial i l’exigència intel·lectual, física i emocional dels últims temps. Tot i això, no he trobat mai una mala cara ni una de negativa després d’hores de treball i esgotament. Sempre, per poc que es pugui fer, es fa. Agrair de tot cor el suport i l’atenció rebuda, mèdica i emocional de la Isabel Serra, la Margarida Sala, la Carme López, en Manel Gorina, en Miquel Artajona, en Marc Tobed, en Toni Borés, la Gemma Miró, l’Alfred Muñoz, en Fede Bañuelos, en Jaume Codina, en Jordi Soriano i l’Omar Andrés, entre d’altres. Donar les gràcies també al servei d’Urgències i de Medicina Interna, l’equip de PADES i Atenció Primària, totes i tots els companys d’infermeria de planta, de consultes, de reanimació i quiròfan i de radiologia intervencionista, UCA, auxiliars, zeladors i administratius. Han estat molts anys de lluita i patiment, però també de cares amables i esperança.

Infinites gràcies a tots, per la vostra vocació i humanitat. He après molt de la nostra professió durant aquests anys i em sento molt orgullosa de seguir endavant al vostre costat.