Es produeix la paradoxa que l’avenç de les societats passa inevitablement per contradir els dogmes de l’Església, però, per més que fem passes endavant (sempre menys de les que hauríem de fer), l’Església continua preservant el seu poder sobre el nostre trànsit col·lectiu. Podem fer veure que no influeix tant sobre les nostres estructures socials, que no té el mateix poder que ostentava, però el cert és que hi és, opina i dicta, pontifica i marca. I compte, que això no té res a veure amb el que es cregui i en qui es cregui: és un tema d’influència d’una organització que, més enllà de qui representa, se li atorga un protagonisme desconcertant a la nostra realitat. Una bona prova és que es parla de l’Església com un estament viu en lloc d’apartar-lo del tot per caduc, hermètic i profundament regressiu. Com si voler relativitzar els temples i els seus representants fos un atac a la moral, quan és el seu qüestionament el que l’hauria de dotar de sentit. Un altre exemple l’hem trobat en tota aquesta història del bisbe de Solsona. Que aquest home faci el que vulgui, només faltaria, però aquí la cosa no és com de pintoresc és que s’hagi enamorat i de qui ho ha fet, sinó que a les cròniques hi ha hagut l’inquietant costum d’obviar que aquest home, quan anava d’uniforme, defensava atrocitats com «curar» la comunitat LGTBI. S’ha parlat més dels presumptes exorcismes que se li volien practicar per curar-li el mal d’amor que la necessitat de no entronitzar ni blanquejar un personatge que, com tants abans que ell, pensen i diuen bestieses que comporten una involució dels nostres drets i identitats. Sí, quina gràcia, parlen de treure-li el dimoni que porta dins (no ens enganyem: es refereixen a la dona, la mateixa que, com a concepte, degraden des dels seus inicis), però mai s’han plantejat una solució similar per purgar-se d’idees retrògrades i afirmacions humiliants. L’exorcisme no el necessiten quan s’enamoren, sinó quan, amb el pretext de la restauració d’un suposat ordre natural, pretenen laminar la llibertat individual apel·lant a uns valors que resulten infinitament més lesius que el diable mateix. I ja no parlem dels casos de pederàstia i abusos que acaben sent notícia més per investigació periodística que per voluntat confessora. El cas del bisbe de Solsona és una altra demostració que se’ls dona una volada que no es mereixen i que s’hauria de reorientar el focus cap a on realment hi ha feina a fer: en la seva condició d’interlocutor social quan ja fa temps, molt temps, que han perdut tota la legitimitat per ser-ho.