Són les set i quinze minuts del set d’agost de 1974 quan el funàmbul Philippe Petit es decideix a trepitjar el cable d’acer estès entre les Torres Bessones de NY. El cel està encapotat i la gent al carrer s’arremolina per veure si l’imprudent és capaç d’arribar a l’altra torre. No només hi arriba, sinó que per desesperació de la policia, que mira d’empaitar-lo cada vegada que s’apropa a un dels terrats, i amb el neguit expectant dels testimonis de la performance suïcida, va i ve vuit vegades. S’atura, s’agenolla, es tomba sobre el cable com si volgués fer una becaina. Més que caminar sobre el cable, els seus peus fan saltirons com una ballarina. Després de quaranta-cinc minuts, decideix que ja n’ha tingut ben bé prou i s’entrega a la policia.
Em fa esgarrifances veure el passeig de Philippe Petit a la pel·lícula El desafio/The walk de Robert Zemeckis. Saps que –a pesar del tremolor que experimenta per la presència d’un helicòpter de la policia– la ficció no es pot escapar del guió que la realitat va escriure quaranta anys abans. No obstant això, la ficció arrebossada d’emoció t’atrapa com un pop de cent potes.
Si l’esfondrament de les Torres Bessones per l’atemptat terrorista forma part de la memòria per més distorsions que experimenti pel pas del temps, és gràcies al paper protagonista de les emocions en les nostres vides. Companyes fidels capaces de besar-nos dolçament com de clavar-nos el seu agulló verinós, i amb els ardits suficients com per dibuixar-nos la realitat segons el seu caprici.
Algú pensa quants segons trigaria el funàmbul a trobar-se amb el dur asfalt en cas de precipitar-se al buit? En podem tenir una idea aproximada amb l’observació de The falling man (El hombre del salto, títol de la novel·la de Don DeLillo). Es desconeix de quin pis ha saltat ni la seva veritable identitat. Es creu que podria ser un jovial Jonathan Briley. En una foto cau a plom de caps per avall, amb els braços enganxats al cos, la cama esquerra flexionada i la dreta recta com un pal. Cada segon el seu cos s’accelera 9,8 metres. La Torre Nord fa 417 metres d’altura. Altres desventurats es precipiten com si es trobessin en túnel de vent. Un d’ells només vesteix uns pantalons blancs. Camises i bruses de tots els colors voleien perdudes a prop de la façana de les Torres a punt d’esfondrar-se. William Rodríguez, treballador de la neteja i condecorat pel seu comportament solidari sense donar cap mena d’importància a la seva vida, explica que en sortir de la Torre Nord a punt d’enrunar-se es troba amb una catifa de cossos estrafets. Formen part de les dues-centes persones que optaren –no sé si existeix la paraula per descriure el moment– per morir esclafades contra el terra abans que abrasades. Víctimes que, segons l’Oficina del Forense, no saltaren, no se suïcidaren. No és debat sobre l’epistemologia del suïcidi, només es vol evitar les martingales de les companyies d’assegurances sempre amables a l’hora d’estendre’ns una pòlissa i sempre garrepes a l’hora de rascar-se la butxaca.
L’11-S ens colpeja a tots. El World Trade Center és un decorat familiar per haver-hi estat, perquè un dia les visitaríem o perquè les coneixíem de les pel·lícules. Quedàrem enganxats a la pantalla de la TV observant sense acabar d’entendre com aquelles dues moles considerades com una picada d’ull al progrés i a la civilització desapareixien devorades per un núvol negre incandescent. Precipitar-se al buit per escapar de les flames és la metàfora de l’horror, del fanatisme i de la barbàrie. Com va dir un familiar de Briley, més important que saber qui era l’home que cau és saber qui som nosaltres. Una pregunta inquietant.
