A les senyores d’ERC de Calonge

Tothom sap que en qualsevol article d’opinió, com és el cas, cal distingir dues classes d’assercions. En primer lloc, les objectives, que en el cas de l’article que ens ocupa són que el Sr. Bell-lloch va ser objecte d’una moció de censura; que aquesta va triomfar i, en conseqüència, el censurat va ser desposseït del càrrec de batlle de Calonge i Sant Antoni després d’ostentar-lo durant un any i escaig; que va ser substituït pel senyor Jordi Soler; que durant el seu mandat com a alcalde el senyor Bell-lloch va ser reprovat pel ple municipal amb l’ajuda de vots de regidors del seu propi equip de govern; que durant el seu mandat varen plegar voluntàriament set tècnics superiors; que igualment varen plegar de l’equip de govern dos tinents d’alcalde; també, segons l’auditoria feta pública pocs dies després del canvi de govern, durant el curt mandat del senyor Bell-lloch el compte bancari de l’Ajuntament va sofrir un decreixement d’uns tres milions d’euros. Totes aquestes afirmacions són totalment objectives per ser públiques, notòries i fàcilment comprovables si s’acudeix a les hemeroteques de les publicacions comarcals i provincials, i no crec que les senyores comunicants tingui el valor de negar-ne ni una de sola.

Quant a l’enfilall de qüestions subjectives que les meves crítiques, les esmentades senyores, consideren que són insults envers el seu cap de llista. Com deia Don Ramón del Valle Inclán: «Yo no inusulto, yo describo». Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, cap de les paraules que vaig emprar per definir políticament el seu líder constitueix un insult. Només m’he limitat a expressar la meva opinió sobre la seva personalitat i l’actuació, com a home públic que és tot polític, en aquest cas el senyor Bell-lloch, no del senyor Bell-lloch excamiller de l’hospital de Palamós, actualment dedicat a l’hostaleria a Sant Antoni, com a persona privada. I ho he fet a l’empara del dret a la llibertat d’expressió contemplat i garantit per l’article 20 de la Constitució. No obstant això, segons la Carta Magna, aquest dret no és il·limitat i acaba on comença «el derecho al honor, a la intimidad y a la propia imagen», de les persones al·ludides. I a qui correspon establir si en el meu treball vaig vulnerar tal dret? A les senyores Viñas i Serra, segur que no. En aquest cas, la línia vermella entre el que és exercir el dret a la llibertat d’expressió i el dret del senyor Bell-lloch al seu honor i a la pròpia imatge només la pot determinar un jutge, que és l’únic que pot dir si en les opinions que he versat sobre l’actuació de l’exalcalde, com a alcalde i no a la seva esfera personal o professional i sempre dintre d’una context de crítica política, he traspassat la línia vermella o no. Aquestes dues senyores haurien de saber que tota persona que ocupa un càrrec públic està subjecta a les crítiques de qualsevol ciutadà que vulgui manifestar-les pel mitjà que cregui oportú. I, a més, tractant-se d’una persona pública que ha optat lliurament per tal condició, la llei permet que les crítiques siguin més dures i acerades que si es tractés d’una persona que no ostenti cap tipus de càrrec públic, segons deixen ben clar la sentència del Tribunal Constitucional 165/1980 del 27 d’octubre i la del Tribunal Suprem del 26 de febrer de 1982.

Jo no he dit, insinuat o donat a entendre que el senyor Bell-lloch, en el transcurs del seu mandat, hagi comès cap tipus d’il·legalitat. Almenys no se li’n coneix cap. El que sí dic és que el seu mandat ha estat nefast per al poble. Com a exemple punter, que és el que fonamentalment va provocar que jo publiqués l’article que tant enrenou ha causat, podem dir que el dia 28 de gener de l’any passat la Conselleria d’Urbanisme de la Generalitat va publicar un decret segons el qual s’aprovava el «Pla director urbanístic de revisió dels sòls no sostenibles de la Costa Brava». Aquest pla, expressat en román paladino perquè tots ho entenguem, significava que, si s’aplica, moltes famílies del municipi de Calonge i Sant Antoni veurien les seves finques, urbanes i/o rústiques, afectades per l’esmentat pla de tal forma que perdrien gran part de la seva edificabilitat i algunes, àdhuc, tota. Significaria la pèrdua de gran part del seu patrimoni familiar i, en alguns casos, de la totalitat. No obstant aquest terrible plantejament inicial, Urbanisme va donar als ajuntaments que tinguessin el seu Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal (POUM) aprovat, com és el cas de l’Ajuntament de Calonge i Sant Antoni que el va aprovat el dia 30 d’abril l’any 2013, la possibilitat de presentar una simple al·legació i el seu municipi quedaria exclòs del tremebund pla. En Miquel Bell-lloch ens va enganyar miserablement quan ens va donar la seva paraula i ens va prometre, jurar i perjurar solemnement que, pels serveis tècnics municipals, s’havia presentat l’oportuna al·legació davant Urbanisme en temps i forma, quan la veritat és que es va exhaurir el temps hàbil per presentar-la i el més calent estava a l’aigüera perquè el senyor Bell-lloch, pressionat per la CUP, en cap moment va tenir la intenció de fer-ho. Afortunadament, en l’últim moment va arribar la moció de censura, que va resultar salvadora, i el nou alcalde, fora de termini i després de llargues, hàbils i dures gestions amb els alts responsables d’Urbanisme, va poder evitar in extremis el monstruós desastre. Pel que fa a totes aquestes afirmacions, rigorosament certes, tothom que vulgui pot acudir a l’oficina municipal d’atenció als ciutadans, on els confirmaran el que he dit o bé els indicaran a quin departament de l’Ajuntament s’han de dirigir per obtenir la pertinent confirmació.

Ara resulta que algunes persones afectes a l’exalcalde em demanen que em retracti i demani perdó pel que vaig escriure. No només no em retracto ni demano perdó, sinó que em ratifico en tots els extrems. Qui sí hauria de demanar perdó a tots el ciutadans que varen estar al cantell d’una moneda de patir un brutal espoli patrimonial és el senyor Bell-lloch, pel seu imperdonable i nefand pecat d’omissió en no haver defensat, en el seu moment i com era la seva obligació, els interessos legítims dels ciutadans que amb els seus impostos li estaven pagant part del seu generós sou d’alcalde.

I amb el present dono per tancada definitivament la meva intervenció en qualsevol mitjà referida a aquest tema. Si algú està interessat en informació complementària, pot dirigir-se a mi personalment, telefònicament o mitjançant la meva adreça electrònica.