Un militant d’ERC, Pere Aragonès, és el president del Govern de la Generalitat i cada vegada s’està eixamplant més el divorci entre la teoria sobiranista, la proclama insistent a favor de l’autodeterminació i una praxi dedicada a la gestió d’una autonomia acceptada sense massa ronseria, i, segons els comentaris insistents de la CUP i de JxCat, no afavoreix escometre una política d’alliberació nacional, el cèlebre embat del qual ja ningú parla, ans tendeix a deixar invisible el separatisme o el conserva en estat latent per si en algun moment interessa desvetllar-lo i fer-lo sortir al carrer.

Tanmateix, ressuscitar la secessió es pot produir en una rebequeria d’ERC disgustada amb l’entremaliat Pedro Sánchez, que els està fent veure la padrina; l’altra possibilitat volguda pel PSOE és que ERC rebaixi l’aspiració nacionalista, se la guardi en un calaix de l’escriptori de la història i formi govern amb el PSC deixant l’oposició a JxCat i els baladres irredempts de la CUP, com ja va passar en els anys del tripartit d’en Pasqual Maragall i d’en José Montilla, amb la diferència substancial que ara la presidència de la Generalitat estaria en mans d’ERC.

Declaracions retòriques, proclames evanescents i una praxi convencional i rutinària; tanmateix, ERC ho té bé per romandre en el poder, només li cal el suport parlamentari del PSC, com fan a Madrid amb el PSOE, un altre tema és si s’arrisca a tenir a l’oposició els actuals socis, que no n’hi perdonarien ni una i li posarien troncs de ferro a les rodes.

Hi ha un intent del PSC-PSOE per impedir la governança de Catalunya i portar ERC a una situació límit en la qual haurà de prendre partit. L’està estrangulant i per gabiejar-la del tot ha deixat caure la decisió de l’aeroport tres dies abans de l’11-S convertint el tema en un gran debat i una vinguda de ministres a Catalunya, que han evidenciat qui és qui mana, qui és l’amo de l’aeroport i que ningú s’equivoqui. Podia haver esperat una setmana atès que l’únic argument per a tal precipitació era un tuit repatani de P. Aragonès, una enrabiada d’en P. Sánchez davant d’un nen malcreient. També aquest estira-i-arronsa de si Pedro Sánchez assistirà o no a la taula de diàleg és llum de gas. Insofrible la tensió.

També ERC rep cops baixos per part d’altres partits. En Quim Torra es queixa assegurant que en P. Aragonès viu d’esquena a la realitat, ha deixat la confrontació i es dedica a la gestió del dia a dia, com si la Generalitat fos una comunitat de veïns. I no és pas l’única veu que s’ha alçat exigint al Govern les reivindicacions històriques i criticant l’amnèsia interessada referent al que ha passat a Catalunya des de l’octubre del 2017 i que només els interessa al present pràctic immediat. Titllen ERC de traïdors, mentiders, venuts, etc.

Josep Callol, director del Diari de Girona, va escriure en el seu article dominical referint-se al canvi polític d’ERC: «Amb el temps, ERC ha fet un gir que li ha permès esgarrapar la presidència de la Generalitat –no només per mèrits propis. Ara aposta pel diàleg a curt termini i per més promeses d’oasi a llarg, tot reconeixent que l’oasi somniat era només un desert». El mot que defineix l’actitud d’ERC és pragmatisme, tocar la realitat i no fer volar coloms.

Cap partit d’esquerra havia fet un pronunciament tan dur com el d’Ada Colau. La seva declaració pontificant que tot el que té a veure amb l’autodeterminació és una tonteria, evidencia el que ha anat passant històricament: quan un partit d’esquerra es coalitza amb el PSOE, aquest l’absorbeix i d’aquella formació no en resta ni el nom.

Es van marcant lentament, però contumaç, les distàncies amb JxCat i la CUP, uns patriotes fanàtics i intractables; ERC balbuceja o es fa el suec. No obstant això, està al caure el problema que plantejarà JxCat, que deriva de quan Puigdemont governava, que va haver d’aguantar la tremenda pressió d’una ERC inequívocament independentista. La frase del llengut Rufián: «T’has venut per trenta monedes!» i d’altres dirigents no s’han paït i que justifica l’estricta vigilància dels ex-convergents per evitar que l’Aragonès oblidi la puresa dels grans principis i fins.

El viatge al voltant de la taula de diàleg, si es realitza, serà tan breu com inútil. Quan dos es troben per no entendre’s, no s’entenen, si un diu jo només parlaré de naps i l’altre de cols, no hi ha cap intercanvi d’hortalisses, i d’aquí a un any ja en parlarem.

No només ERC i JxCat aparenten estar a matadegolla, sinó com la dona del Cèsar, hi estan. Quins anys aquells, quan sortia a sopar amb militants republicans i deien pestes d’en «Pujolet», però en pobles i diputacions vivien abraçats a CiU; mai van pronunciar un mot amable per als socialistes. Quan en C. Rovira i en J. Puigcercós hi pactaren per formar el tripartit, governat per en P. Maragall, ells no van entendre res. Ara hi ha odi i instint de venjança entre ERC i JxCat. Ho han aconseguit: Divide et impera! Quan es formà el tripartit vaig dinar amb un cabdal dirigent d’ERC, que profetitzà que es necessitaran deu anys per engrunar l’odi. Això no obstant, la realitat el desmenteix.

Ser o no ser independents? La independència fàctica de Catalunya és impossible. Espanya no ho permetrà, ni cap país d’Europa li donaria suport, ni molts catalans la volen.

Què fer, doncs? Fer-nos bascos, ser bascos, copiar el model d’Euskadi i adaptar-lo aquí, i els problemes polítics i econòmics quedaran miraculosament resolts.