Recordo el fart de riure que un dia ens vam fer Sergi Sol i jo escoltant Oriol Junqueras parlant de democràcia interna. La cosa assembleària havia estat fins a la seva arribada a la presidència del partit una de les grans causes de la debilitat d’Esquerra. Junqueras manava, treballava i feia treballar, i tenia un equip de persones incansables, competents i accessibles que escoltaven tothom i miraven de convertir els vells prejudicis en oportunitats. Aquestes persones eren, fonamentalment, Sergi Sol, Miquel Martín Gamisans i Lluís Juncà, amb la darrera incorporació de Raül Múrcia, conegut amb el malnom de Muto.

Amb Junqueras i el seu equip, Esquerra funcionava com un partit de vocació majoritària, obert, capaç de tendir ponts i d’arribar on no havia arribat mai. No va passar de 10 a 21 diputats de casualitat, el 2012, ni tampoc fou l’atzar la causa que guanyés gairebé a continuació, lògicament a Catalunya, les eleccions europees i les generals.

Pere Aragonès és avui el president, amb el seu equip, Gamisans i Sol ja no són al Govern i Juncà té una feina concreta, i ja no pot atendre ni moure assumptes més generals.

No sé si és per recel, per mandra o per poca ambició, però avui a Esquerra els temes es perden. La setmana passada, el secretari polític d’una important ambaixada, que informa directament el seu govern, va voler-se reunir amb algú rellevant del Govern que no calia que fos ni el president ni cap conseller, i el van marejar amb tota classe d’estèrils correus electrònics. No va servir de res que jo intercedís. Eco en les parets del silenci. No era la primera vegada que això passava.

Vaig haver de telefonar al Gami i al Sergi, que van parlar amb l’Oriol, que immediatament va posar-hi fil a l’agulla. Raül Romeva i l’eurodiputat Solé van rebre el cònsul i el secretari polític de l’ambaixador.

ERC torna a ser el partit que té més por que esperança, que no va més enllà dels seus prejudicis, que tot està fet de la mida del sectarisme –i no dels afanys– de les persones que el controlen. Avui fora impossible una jugada audaç com la de posar Gabriel Rufián a tornar permeable la frontera electoral amb Podem i amb el PSC, sobretot al Baix Llobregat. Avui és impossible que jo pugui entrevistar Aragonès a l’ABC, com tantes vegades havia entrevistat Junqueras a El Mundo, i el diari de Pedrojota li havia reservat les millors pàgines. Avui és dramàticament impossible que Esquerra superi els límits de la seva obvietat; i el poder, com la llibertat, quan no creix, minva, i és l’avantsala de l’oposició jugar només a protegir el que tens.

Des del febrer és inútil intentar parlar amb Esquerra, ni tan sols per ajudar-la. Junqueras manava, i qui manava era ell, però era agosarat, valent, incorporava sensibilitats, tenia l’obsessió d’aportar votants nous a l’independentisme i sabia que per aconseguir-los havia de sortir dels seus cercles de confort i anar-los a buscar. El partit va créixer i va aconseguir ocupar la centralitat.

He discrepat molt de Junqueras, sobretot a partir de l’1 d’octubre, però que avui Pere Aragonès sigui president de la Generalitat tampoc no és casualitat.

Ara sembla que a Esquerra li fan fàstic els nous votants, i els nous horitzons, i en tingui prou de barallar-se amb Junts a cop de tuit com ha passat amb l’aeroport i passa cada dia en d’altres assumptes menors. Tornem al caïnisme, i estem tan ocupats, i tan feliços, tocant-nos els peus mentre mirem el culebrot, que diem que volem internacionalitzar el conflicte i no rebem els emissaris dels governs estrangers. Cal dir que em va bastar escriure-li un whatsapp a la persona de confiança del vicepresident Puigneró, Vanesa Hernàndez, perquè el senyor secretari fos rebut com necessitava i li fossin satisfetes les inquietuds amb tota classe d’explicacions.

A Esquerra, Junqueras mana i no mana. No vol molestar però tampoc no vol perdre el pols. Tapa desastres, acudeix al rescat, però és lleial a Aragonès i no juga a fer-li ombra ni a posar-lo nerviós. No li agradarà que escrigui aquest article, però sap tan bé com jo que no hauria escrit mai un tuit com el d’Aragonès sobre l’aeroport; i que els ànecs que estima són a la cassola. També sap que quan ell n’era president i quan algú volia parlar amb Esquerra, no hi havia horaris, ni idees preconcebudes, ni limitacions. I aquesta visió àmplia i generosa del món no va impedir que per les coses que per a ell eren importants acabés a la presó. Ara és just a l’inrevés. Inflació a la menuda i devaluació a l’engròs. Torna l’Esquerra que ha vist més arbres que avions.