Tot i que la futurologia és una activitat d’alt risc, sospito que una república catalana ni estaria vagant pels segles fora d’Europa ni tampoc lligaria gossos amb llonganisses des del primer dia. Vistos els costos econòmics de pertànyer a Espanya entenc que molts apostin per fer la prova. Però aquestes són especulacions sense traducció immediata, perquè cap de les dues vies d’accés a la independència que avui es debaten són operatives a curt termini. No ho és la taula de diàleg o negociació perquè la part espanyola parteix de considerar irrenunciable la defensa de la unitat constitucional. I la via unilateral només tindria èxit si la correlació de forces resultés favorable a la secessió; tal circumstància no es donava l’octubre del 2017 –així ho van considerar els impulsors la nit decisiva– i en quatre anys no s’ha capgirat. Per tant, cap de les dues vies no condueix a la república mentre l’independentisme i l’Estat tinguin respectivament les forces que tenen. Però res no és etern en la Història, com ho demostra el cicle d’ascens i caiguda pel que han passat grans imperis i innombrables països, i per tant no és inconcebible pensar que un any, una dècada o un segle a venir l’espanyol sigui un estat en crisi profunda i que una Catalunya forta pugui aprofitar-ho per trencar lligams. Tal escenari requereix arribar a aquell moment futur amb un independentisme viu, majoritari i mobilitzat; que Espanya entri en crisi serà debades si a Catalunya les ganes de marxar tornen a ser residuals. Els cervells més lúcids de l’independentisme són conscients d’aquestes realitats i per això mantenen viva la flama de l’esperança, ja que l’anunci de greus dificultats podria desmobilitzar les bases i conduir a una atonia irrecuperable. Però, al mateix temps, alimentar la il·lusió implica arriscar-se a la decepció, que també desmobilitza i que, a més a més, sol generar batalles de retrets per encolomar-se les culpes; sembla que ara estem en un d’aquests moments.