No sembla que la taula de diàleg hagi començat amb gaire bon peu, si ja d’entrada va haver-hi punyalades entre membres del governet per a veure qui s’hi asseia. L’ideal hauria sigut programar una taula de diàleg prèvia, en la qual es discutiria qui formaria part de la taula de diàleg amb el govern espanyol. Per evitar friccions, amb anterioritat s’hauria d'organitzar una taula de diàleg per a veure qui forma part de la taula de diàleg prèvia que prepara la taula de diàleg amb el govern espanyol. I així successivament fins a crear milers de taules de diàleg, de manera que tots els llacistes formessin part d'alguna, que això és el que interessa. Ja que no s’espera cap resultat tangible de cap taula, almenys que serveixin perquè tothom que ho desitgi pugui asseure’s en una, i fer-se una selfie si s’escau. I també els que no ho desitgin, que a Catalunya no es fan distincions i si cal, s’obliga els ciutadans a passar per la pedra. Del «president, posi les urnes», al «president, posi les taules de diàleg», això és el procés.

Jo em poso al lloc del governet, i realment no tenia fàcil posar a taula a algú de JuntsxFotre o com es diguin avui els convergents, si Elsa Artadi estava de botigues, la Borràs trossejant contractes per repartir a amiguets i la Paluzié comptant els bitllets que va guanyar amb la venda de samarretes l’11-S. Així no hi ha manera. Hi havia la possibilitat, això sí, de seure en un racó de la taula el ninot del Vivales movent el braç, el mateix ninot que van col·locar en un pont d'autopista, que segons els xinesos porta sort. Però tenir a un fals Vivales aixecant insistentment la mà com demanant permís per a anar a fer pipí, no sembla la millor manera de negociar res, un nen repel·lent crispa els nervis de qualsevol.

Segons JuntsxPlorar o com es diguin avui, no era obligatori que els participants en la taula fossin membres del governet. Està molt ben vist, ja he dit que tots els catalans han de poder participar en una taula de negociació, almenys un cop en la vida. Al cap i a la fi, no sé què té el venedor iranià de pistatxos que es fa dir Puigneró, que no tingui la senyora Tomasa, vídua ella, que porta la verduleria del meu barri. Admetent que qualsevol pot anar a dialogar, JuntsxRidícul, o com es diguin, està reconeixent, un, que no hi ha res a dialogar, i dos, que els seus líders són intel·lectualment tan capaços de participar en una reunió d'alt nivell com qualsevol fill de veí, inclòs qualsevol estudiant de preescolar, sempre que els seus papàs li hagin enganxat un llacet groc a la motxilla abans de sortir de casa.

La pena fou que la trobada tingués lloc a Barcelona. A Madrid hauria donat més suc. La imatge de la delegació catalana acudint a Madrid com si de la cimera Reagan-Gorbatxov es tractés, expressió circumspecta, vestits d’estrena i cobertura a TV3 durant 24 hores, volent així dissimular que no són més que una colla de provincians de visita a la capital, hauria estat èpica. Així i tot, alguna utilitat ha tingut. Ha servit perquè el llacisme dugués a terme l’acte més valent mai realitzat a Catalunya des que Presidentorra va tenir una pancarta penjant del balcó durant unes hores: retirar la bandera espanyola de la sala d’actes, aprofitant que Pedro Sánchez s'havia girat un moment. Així es forgen els valents, així es guanyen les revolucions. Quanta dignitat!