Les manifestacions d’aquest 11 de setembre han servit per mostrar, un cop més, que els independentistes continuen segrestant la Diada, un segrest gens democràtic. També ha posat de manifest la divisió de l’independentisme i el desencant de molts que han deixat d’anar a les manifestacions. La més important, la protagonitzada per l’ANC i l’Òmnium, ha congregat prop de 110.000 participants. Sempre he defensat que la divisió de Catalunya entre independentistes i no-independentistes és una simplificació. A Catalunya hi ha un grup d’hiper-ventilats que han desconnectat d’Espanya, un grup que creu que Catalunya té massa autonomia o que s’ha de limitar i el grup majoritari que vol una entesa Catalunya-Espanya amb condicions. Això ve sustentat pel fet que les darreres eleccions les va guanyar el socialisme (amb un programa de retrobament de la societat catalana i negociació) i ERC (amb un programa de negociació Catalunya-Espanya). En aquest 11 de setembre s’han manifestat els híper-ventilats i alguns militants de Junts i ERC amb complex d’inferioritat, que no volen que els diguin botiflers. No sabem quants no hi van anar per frustració però, en tot cas, podem constatar un descens important. Els oradors principals (Paluzie i Cuixart) van deixar clar que no donen suport a la negociació i Junqueras va haver de sentir com li deien botifler. Els il·luminats potser algun dia aixecaran el cap i veuran que el món va en direcció contrària i que, per reforçar Catalunya, cal mirar amunt i dedicar els esforços a consolidar una UE federalista. Per això he gaudit quan he vist la bandera catalana (la de veritat) acompanyada de l’europea onejant en alguns balcons per celebrar la diada.

Si les manifestacions dels independentistes mostren la divisió i van a la baixa, el govern els va al darrera. El govern no sols està dividit sinó que no hi ha indicis de que vulgui governar, fer alguna cosa positiva per solucionar els problemes de Catalunya i els seus ciutadans. Només els donaré uns exemples significatius.

El culebró de l’aeroport continua. Maurici Lucena, el català que dirigeix AENA, en una entrevista deia que ell volia invertir a Barajas i el Prat al mateix temps i que lamentaria que l’aeroport de Barcelona quedés enrere i perdés la possibilitat de ser hub intercontinental. Entenc el seu desànim, un altre català amb responsabilitats que intenta invertir en el futur de Catalunya, topa amb la Generalitat i l’ajuntament i se sent decebut. La pregunta que cal fer-se és, volem que l’aeroport de Barcelona sigui un hub intercontinental? Suposaré que sí perquè, imaginen els independentistes dient que ja els està bé que els vols intercontinentals passin per Madrid per venir a Barcelona? Si això és així se suposa que la Generalitat hauria de tenir un pla per aconseguir-ho però només tenim la proposta d’AENA i el govern català juga al sí però no i cadascú pel seu costat. Uns diuen que l’ampliació portaria un model de desenvolupament no desitjable però el model de desenvolupament no està condicionat per si arriben vols intercontinentals o no. Altres diuen que el problema és mediambiental. El projecte haurà de ser curós amb el medi perquè està condicionat a l’aprovació de la comissió ambiental de la UE. A més constato que l’estat de les zones humides a Catalunya no és exemplar, com està el delta de l’Ebre? Tenim un mapa de les zones humides i les seves funcions i les actuacions que cal fer a cadascuna d’elles? Ningú amb coneixement del tema pot dir que preservar l’espai de la Ricarda i l’ampliació de l’aeroport no siguin compatibles.

Un altre tema important és el de les energies renovables. Tenim un dèficit enorme i la concessió de permisos per portar a terme projectes d’energia fotovoltaica o eòlica no està funcionant. Alguna cosa hauríem de fer a més de protestar per defensar suposades agressions ambientals de les propostes existents. Ara els aragonesos volen vendre’ns energia renovable i tots s’oposen a una xarxa d’alta energia que porti energia des d’Aragó. S’han d’estudiar tots aquests temes a fons però o agilitzem les concessions de projectes d’energia renovable o hem de saber que dependrem de la que es fabriqui en altres llocs, no hi ha més sortides si volem complir amb les regles de la UE.

També és molt important el tema de la FP (sobretot la dual). Aquest any ens diuen que hi ha 20.000 alumnes que no es poden atendre. Un dels problemes més greus que patim és l’atur dels joves i els estudis de FP són vitals per intentar pal·liar-lo. Després de les pràctiques, molts obtenen contractes. Em resulta difícil pensar que una administració no hagi detectat l’allau de demandes. Creuen normal que l’administració que ha de planificar els cursos pugui haver comès un error d’apreciació de 20.000 alumnes? Ara a corre cuita sembla que oferiran noves places però d’ensenyament a distància, no presencial. Entenc que posin un pedaç a la seva falta de previsió però una ensenyança a distància no és el mateix que una presencial per alumnes de les edats que tenen el gruix dels que volen cursar aquests estudis de FP.

Podria continuar però crec que amb els exemples que he donat queda palès que la Generalitat sap queixar-se, treure’s les culpes de sobre, però posar-se a governar, resoldre els problemes, els supera. Espero, desitjo, que reaccionin, que recondueixin el tema de l’aeroport i es posin les piles (governin) tant en les renovables com en la FP, ens hi va el futur de Catalunya. La taula de negociació seria un bon moment per deixar de somiar i fer de govern, pensar en els problemes dels catalans. La representació del govern espanyol tindrà Miquel Iceta i Raquel Sánchez, catalans que coneixen bé els problemes, a la taula de negociació. Espero que aprofitem l’oportunitat per encarrilar els problemes. Tindrem temps de parlar-ne.