En el mostrari català de falsos intel·lectuals se’n troba un d’especialment conegut atesa la seva vagància per dir alguna cosa brillant i per desfer-se del nom sobrevingut d’inquisidor de pagans, entengui’s no inscrits en l’església independentista. Dic església perquè ja he dit nombroses vegades que, per a mi, l’independentisme, entès com ho tenen colpit al cap els llacistes i altres subespècies similars, els socis de l’ANC i els últims socis d’Òmnium, que no pas els primers, que de valents sí que ho foren; l’independentisme, dic, no és una ideologia, sinó una nova religió, els seguidors de la qual s’han begut l’enteniment després de transitar de vot en vot a mesura que anaven caient les jornades electorals.

Resulta ser, com dirien els immortals senyor Viñas, gironí, i el senyor Dalmau, precursors de l’avui anomenada solidaritat, només obrir el programa benèfic de RNE (a favor dels nens desemparats) quan arribaven les festes nadalenques. Foren una oenegé avançada en el temps i absolutament honrada, donat que tot allò que recollien anava al destí anunciat. No com ara passa en molts casos: una bona part de les aportacions es destinen a mantenir la seva estructura quasi ministerial i als seus directius i col·laboradors, una mena de funcionaris que mai en sa vida han guanyat ni guanyaran una oposició.

L’Agustí Colomines, intel·lectual de res o, si es vol, de tebeos no llegits, sempre ha viscut del cuento, com es deia abans, quan parlaven una mena de català socarrimat pel castellà i així passàvem desapercebuts i sense cap mèrit per la vinya d’en Franco. Proper irritable i irritant de CDC, pontificava des de l’Avui, tot sovint contra decisions preses per consellers sumades a les del Grup Parlamentari de la Minoria Catalana, posteriorment anomenat Grup Parlamentari Català (CiU), el destacament que els electors volien a Madrid en estat permanent de in vigilando, no fos cas que... El tal Colomines, manant el fill de la senyora de Terrassa que, per no fer-li el pes cap dels seus pretendents, emigrà cap a Barcelona a la recerca d’algú que li assegurés vida social al Liceu i diners pels seus capricipis, en temps de la segona transició convergent, puix la primera la va fer l’Esteve purgant el partit de roquistes per encàrrec de la Sagrada Família, a la manera d’un Lenin qualsevol, però aquest nascut a Tiana, amb l’excepció d’un servidor, gràcies al mateix president Pujol que li parà els peus, canvià de destí i fou anomenat director de la Fundació Trias Fargas, més tard CatDem, una vegada la Justícia anés a la cacera de fons desviats cap a un presumpte (o no) finançament del partir del qual penjava. Aficionat a amenaçar, en Colomines va anunciar amb «estirar de la manta» si la Conselleria de Justícia li tornava a demanar en què s’havia fet gastat cinc milions d’euros (El Periódico, 16 d’octubre de 2009).

Pel tribunal del «cas Palau» passà tot déu... menys el director de la fundació escrutada. Se salvà hàbilment de la pena del telediari, com a mínim, i d’allí passà a dirigir l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, que, a diferència de l’Alta Escola d’Administració de França, no ha deixa mai de ser una mena d’avantsala de funcionaris endollats per pertinença a aquest o d’altre partit, esplèndidament pagats pels diners de tots, com llei és a Catalunya. Resulta que ara, pel que ha publicat La Vanguardia, mitjà que mai no fou del grat d’aquest personatge, el tal Colomines ha estat investigat pel Tribunal de Comptes, sigui ell o sigui la institució, i, com que és un detallista seguidor de la cridanera Borràs no ha volgut ser menys que ella.

Li han aixecat la catifa i s’ha trobat amb un seguit de convenis impropis i de contractes fraccionats, la qual cosa, dita així, vol dir que s’ha passat la legislació europea recepcionada per Espanya per la part baixa de tota columna vertebral de l’homo sapiens. Total, ho han posat en el preceptiu informe que s’eleva a la Cambra Legislativa de Catalunya. Amb l’estima que molta gent li té, veurem si supera aquest nou ensurt o se li suma a un inèdit oblit del fiscal pel que fa als pagaments del Palau de la Música a la precitada fundació. Il bello Colomines, ni que sigui per un dia, ha triomfat com a símptoma barceloní de Waterloo. Compte, president Puigdemont, que això de La Casa de la República pot arribar a ser una vulgar imitació russa de la cova de l’Ali Balà. No puc dir xinès per respecte a l’Alay, a qui advertí dels tentacles d’en Putin l’il·lustrat Boye, icona, pel que vaig llegir, del col·legi d’advocats de Girona, malgrat la gravetat de la seva imputació judicial en delicte relacionat amb presumptes narcotraficants gallecs. Nen, més mala sort no pots tenir!