La consellera d’Universitats, Gemma Geis, va fitxar fa uns dies el meu estimat Alexànder Golovín d’assessor. La primera baixesa fou la dels que fan dir-se amics seus, retraient-li que es vengués, com si treballar i per tant cobrar signifiqués vendre’s. Es venen els que no treballen, els que no exprimeixen el seu talent o no en tenen. Per fer d’assessor d’una consellera ni tan sols cal pensar com ella, tal com per escriure-li discursos només cal que el discurs sigui bo i no que hi estiguis d’acord.
Aquest, però, és un debat per a un país seriós i no per a una tribu de fanàtics i ganduls que en tot han fracassat, que tot ho han destruït, que duen vides de frustració i de desgràcia, d’aquest tot a un euro completament humiliant per a qualsevol adult civilitzat; però que tot i així no acaben mai de donar per finit el temps d’alliçonar-nos.
Especialment trist, en aquest sentit, em va posar l’article que Bernat Dedéu va escriure trinxant Golovín al Nacional de Pepe Antich: primer, perquè hi ha més diner públic en aquest digital que en la lliure disponibilitat d’alguns consellers per gastar en càrrecs de confiança; i després perquè el Bernat, i em sembla molt bé, té els acords comercials que té –com jo també els tinc, i tant agraeixo– que van més enllà de la destil·lació lírica de la seva obra i no és per tant seriós que li retregui al seu deixeble el que ell mateix fa per poder sobreviure sense haver-se de jugar la vida escrivint. No penso que haguem de dir sempre la veritat i jo al Bernat li tinc una gran estima. Però l’article que li va escriure al Sasha va obrir la veda del linxament i després no serveix de res sortir a fer veure que el defenses de la teva pròpia artilleria.
Fos més o menys encertat el nomenament i fossin més racionals o creatives les motivacions de la consellera, un cop anunciada la contractació, calia defensar-la dels previsibles atacs de la claveguera de Twitter, molts d’ells anònims, tots envejosos de la nova feina i el sou del Sasha. Al pobre noi li van dir de tot, i ni un sol dels que se suposa que són els seus amics van sortir a defensar-lo, i el grup de liberals al qual pertanyia el va deixar a l’estacada, amb un impresentable comunicat públic, com si molts dels seus membres no haguessin viscut, i molts anys, i encara ara, de fer negocis amb l’administració o d’un sou públic portentós a la família. Que el Sasha, que té 21 o 22 anys, hagués menyspreat en algun moment el sistema que ara l’acollia, era perfectament comprensible, perquè tots insultem el que no coneixem fins just abans de convertir-ho en la nostra manera de viure. Ara bé, que persones de la meva edat, i amb llurs trajectòries no precisament nítides, s’afegeixin a un linxament assenyalant les contradiccions d’un nen, em sembla d’una covardia indescriptible.
Però el drama no estava encara del tot escrit i l’últim acte va arribar quan el cap de gabinet de la consellera Geis va telefonar al Sasha i li va dir que havia de dimitir perquè sobretot la CUP, i també una mica Esquerra, amenaçaven de fer-li preguntes parlamentàries sobre com podia ser que hagués contractat d’assessor d’Universitats un que no havia acabat la carrera. Gemma Geis, que té 42 anys i diu que vol crear un Estat, va posar a la diana un jovenet rus per motius que només ella ens podria explicar i quan li van començar a disparar el va abandonar i va permetre que l’esquarteressin. No es pot ser més irresponsable. No es pot ser més miserable. No es pot ser més covarda, més mesquina, més cruel. Aquesta és la soldadesca de la independència, d’aquests materials estem fets.
Gemma Geis hauria de ser immediatament cessada perquè és així com tracta els nois de 21 anys que se suposa que hauria de protegir des del seu càrrec de consellera d’Universitats. I de fet, si tingués una mica de dignitat, no caldria ni que la fessin plegar, perquè ella mateixa dimitiria, avergonyida pel dolor que ha causat. Per acabar-ho d’arreglar, ara s’està valent del seu càrrec de consellera per pressionar l’empresa on treballava el Sasha perquè el tornin a contractar. És la metàfora perfecta de la covarda baixesa processista: no voler pagar el preu tu mateixa, i obligar els altres que el paguin en nom de Catalunya.
Aquesta és l’ètica, l’estètica i la tesitura de Catalunya. Dir que estem ocupats per Espanya és tenir una mala relació amb la realitat, com efectivament la tenen aquests nois i noies que, el més suau que pot dir-se de les seves vides, és que no se n’han sortit. Naufragis, impotències, malformacions, la culpa sempre és de l’altre, estupefaents, i altíssimes doses de deliri.
I no sé si sóc jo però l’Enric Vila cada dia està més prim.
