L’exconseller Santi Vila va passar un dia a la presó. Només cal buscar la foto d’aquell 3 de novembre de 2017 i mirar-li la cara per adonar-se que amb només 24 hores en va tenir prou per saber de què anava allò. Elisenda Paluzié no ha estat mai a la presó. Per això, en la manifestació de la Diada, dissabte de la setmana passada, no va dubtar a demanar al president de la Generalitat que faci la independència, de la mateixa manera que Carme Forcadell va instar a posar les urnes Artur Mas un 11 de setembre de fa set anys. Es van posar les urnes no una, sinó dues vegades, i la història va acabar amb un grup de líders socials i polítics a la presó i un grapat d’indemnitzacions, multes i inhabilitacions. Tots els que han passat per aquella experiència -fins i tot Jordi Cuixart, encara que no ho sembli- no la volen repetir. Paluzié necessitava una frase que creia enginyosa i va aconseguir copsar l’atenció. I prou. No passarà d’aquí perquè ningú la cridarà a anar més enllà, com li va passar a Forcadell. L’antiga dirigent de l’ANC era una líder de cap a peus i feia por. No va acabar essent presidenta del Parlament perquè sí, sinó perquè alguns temien que pogués ser l’alternativa a encapçalar el govern. En realitat, la frase de Paluzié va ser només el tret de sortida a cinc dies que van culminar dimecres amb la tan anunciada taula de diàleg.

L’important no va ser la trobada, ni el que es van dir, ni el que van decidir, ni tan sols la foto dels dos líders entrant, caminant, asseguts o xocant els punys. L’important va ser la plantofada de Pere Aragonès dirigida als seus socis de govern i, de retruc, als que li donen estabilitat parlamentària. Oriol Junqueras devia tremolar en veure que, per segona vegada, el seu fill polític ho feia trontollar tot i, a més, se’n sortia. El president de la Generalitat se la va jugar, sí, però ho va fer amb salvavides. Sap que Junts li posarà traves a totes aquelles decisions que semblen importants i també sap que el partit de Carles Puigdemont, ara també de Jordi Sánchez, patirà fred de peus si es produeix un trencament. Per això de tant en tant es permet el luxe de llençar-se a la piscina amb aigua, com va fer durant les negociacions per formar govern: «O em feu president o us quedeu fora». Què van tardar a signar? Res.

La posició de Junts i la resolució d’Aragonès va fer que la cobejada victòria de Pedro Sánchez a la taula de diàleg quedés un punt diluïda. Al president del Govern espanyol ja li va bé que Junts i Esquerra es barallin perquè la divisió debilita l’enemic. En aquest cas, però, els perdedors només van ser els puigdemontistes i Sánchez va necessitar una altra fotografia -el cafè amb Salvador Illa a vista de vianant en un local de Barcelona- per copsar l’atenció mediàtica. També ho va aconseguir, tot i que no és el mateix que demostrar l’autoritat que un té quan és president d’un Govern (dividit) de la Generalitat, mentre el vicepresident Jordi Puigneró circula de mitjà en mitjà intentant explicar, sense èxit, algun argument que justifiqui l’operació de JxCat.

En definitiva, cinc dies després del «president faci la independència», Aragonès va aconseguir una victòria d’aquelles a les quals fins ara ens tenia acostumats Pedro Sánchez. Els dos polítics cada dia s’assemblen més i necessitaran alguna cosa més que la sort per sortir-se’n. I, si no, que li ho preguntin a Mariano Rajoy.