Era avui al matí, el pare no havia engegat l’aire condicionat. Tots els pronòstics anunciaven precipitacions, i amb l’últim alè de l’alba, s’ensumava un dia de sol i glòria. Esbufegat, el primer pas va ser saludar uns familiars que fan vida al Regne Unit i havien viatjat per a l’ocasió. Aprofitarien per passar uns dies a la Costa Brava. Al fons, albirava un petit canvi de la decoració sense importància. La meva estimada tia buscava una bossa per posar-hi l’arròs. En el desenllaç d’una cerimònia encara es fan coses curioses.
Les meves estimades cosines es pilotejaven una a l’altra, engalanades de dalt a baix, boniques i vestides cadascuna al seu estil, la gran padrina de la petita. El meu oncle i el seu carismàtic look tot negre i corbata amb el dibuix del saxòfon. El pare es disposava a engegar-me l’aire. On és? Vaig preguntar. Al bany. Van contestar. I allà era, vestida i de blanc. El brill d’un reflex d’aigua de mar als ulls. Una corona de branquetes i fulles d’olivera lluïa al seu cap. Bellesa. Admirable sense necessitat d’afegir, restar o alterar cap dels seus components. Sabates de catalana en honor a la diada i als principis, grogues. Sense obrir boca, l’art i l’encant d’una dona m’ofegava començant pels ulls. Fèrtil i senzilla. La millor sensació d’un dia que desencadenarà una família. Visca els nuvis.
