Em fan certa pena els casos com el del bisbe Xavier Novell, que va deixar els hàbits per una escriptora de novel·les eròtiques. Em fan ràbia casos com el de la monja Lucía Caram, que no deixa de fer el ridícul. Molta més pena i fàstic, per descomptat, produeixen els casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, davant dels quals Novell i Caram són simples ninots.

Em produeix pesar, sobretot, per enfosquir una altra part de l’Església que ajuda els necessitats i segueix sent una sustentació espiritual per a milions de persones. Aquesta altra Església que, en silenci, intenta aportar una mica d’esperança al món. Tracti’m de rata de sagristia o d’escolà frustrat, però crec que no es fa la distinció adequada. Sinònim de la nostra època, ho generalitzem tot.

Fa poc temps vaig parlar amb un sacerdot que venia de l’Àfrica profunda. Hi havia estat en una zona conflictiva, ajudant els més necessitats d’una guerra civil cruenta. Després va ser enviat a un barri gironí i vivia el seu retir en l’intent de passar desapercebut. La gent del barri el recordava amb moltíssim afecte. Li comentava a aquell sacerdot que un, quan diu avui dia que és cristià, sembla dir que està d’acord amb els abusos infantils i es veu obligat a explicar-se amb detall. Per a molts fa una mica de vergonya dir que s’és cristià.

Jo sóc una espècie rara de cristià, dels que no creuen en Déu (no aquest Déu), però sí en bona part de la seva ètica. I que ha vist l’altra Església a les «viles misèries» de Sud-amèrica, la que ajuda, la que acompanya en el dolor.

Tot i la crítica sobre l’Església, mantinc l’ensenyament de l’ètica cristiana com una cosa de gran valor a la meva vida. A la fi et tornes pràctic i prens el que et servirà pel futur. Com ho prenc del budisme i del taoisme i, si veig que em serveix d’alguna cosa, potser en el futur em faci de l’Església Maradoniana. No crec que faci mal a ningú prendre’s l’espiritualitat d’aquesta manera. Crec que el perjudicial és apartar-se de l’espiritual, creure que ja no serveix, que és cosa de monjos perversos.

Amb l’afer de Novell no he llegit un sol article que el distingís d’aquesta altra part de la religió. El relat sempre corre per la part anquilosada. Hi ha molt d’imperdonable, però també hi ha desenes (sinó milers) de sacerdots exemplars, com el que acompanya els malalts terminals al Santa Caterina de Salt, només per citar un exemple.

Potser l’Església tingui els dies comptats, i potser ho tingui merescut, però no és just posar tothom dins el mateix sac.