Pere Aragonès ha fet un pas endavant. Malgrat els entrebancs, aposta per la taula del diàleg entre els governs espanyol i català. De moment, no hi ha presses ni data de caducitat per intentar resoldre un conflicte de gairebé una dècada. Solucionar-lo no es una qüestió fàcil, però el diàleg és un punt de partida interessant.
JxCat té com a objectiu col·locar pedres al mig del camí, lesionar els interessos del president i fer bullir l’olla perquè els seus hooligans –cada vegada menys– estiguin entretinguts. De primer exigien la presència de Pedro Sánchez a Barcelona i, quan es donà satisfacció a la seva demanda, després proposaren uns noms totalment inacceptables tant per Aragonès com per Sánchez. Mentrestant, la Borràs predica a tort i a dret que aquest diàleg no servirà per a res, que és una victòria del govern espanyol, etc., etc... I hom es pregunta on són la gent de seny de l’antiga Convergència que encara militen a JxCat. No vull creure que s’han venut l’enteniment només per conservar cadires en ajuntaments, diputacions o en el govern... De fet, que Jordi Sànchez pugui pilotar aquest projecte és quelcom indigerible per a molts exconvergents. Mentrestant, Carles Puigdemont veu amb preocupació com la seva figura poc a poc es dilueix davant la figura del nou president de la Generalitat que evidentment no és un masover com Quim Torra i té personalitat pròpia.
És evident que les forces majoritàries de l’independentisme tenen visions i estratègies diferents. ERC vol governar i per fer-ho s’ha endinsat en el camp del pragmatisme. Vol esgrimir feina feta que sap que és allò que busca una part molt important de l’electorat que d’antuvi no té un vot preestablert, sinó que fluctua. I en aquest sentit pot esgarrapar vots exconvergents i fins i tot socialistes. Per la seva banda, JxCat vol viure en la confrontació permanent i fer d’oposició des de dintre el govern. Lideren aquesta opció Sánchez des de fora i Borràs des de dintre, la qual cosa no sabem què pot oferir de bo. Només aspiren a recollir vots procedents de l’ala més radical d’ERC i algun de la CUP. És per això que no els convé un govern del PSOE, sinó que ells són conscients que per a la seva supervivència els aniria millor a La Moncloa el conservador Pablo Casado amb el suport de la ultradreta de Vox.
Soc dels que opino que JxCat no sap com sortir-se’n i continua amb un objectiu que només ha portat divisió, presos i gent fora del país. Tard o d’hora arribarà el xoc amb ERC o el trencament del govern. De moment juguen a la provocació constant, tot intentant fer descarrilar el president amb propostes que són autèntiques barbaritats. La seva actitud es pròpia d’un partit d’oposició que porta les seves reclamacions amb pancartes al carrer. Però són conscients que ja no els omplen com abans i necessiten de l’ANC i la Palouzie per tal que facin la feina bruta de menystenir i pressionar Aragonès. Al davant tenen unes eleccions municipals en les quals poden perdre poder en alguns ajuntaments importants del país si ERC de debò es pren la contesa seriosament.
El president de la Generalitat té la baldufa a les mans i hi pot jugar quan vulgui, mentre els seus socis hauran de fer de badocs. A més té l’avantatge de consolidar un lideratge –amb el permís d’Oriol Junqueras– que els de JxCat no tenen. Avui Catalunya gaudeix de dos líders que s’estan treballant un futur i aquests són Pere Aragonès i Salvador Illa. Els dos fan territori i segueixen sobre el terreny els batecs de Catalunya. En aquest sentit, el socialista, en no gaudir de responsabilitats governamentals, ho té més senzill. Però compte amb aquests dos personatges que són com dues formiguetes que es preparen no només per al present, sinó per a un futur que de ben segur no serà fàcil.
Els reptes que avui ha d’afrontar el país obligaran que aquests dos personatges s’entenguin. Algunes reformes necessiten de la participació d’ambdós. La política hauria de servir per establir acords que facin possible el progrés i que tanquin una etapa plena de desencerts.
