Fa uns dies es va jubilar un impressor de la meva ciutat, i com que ara disposa d’estones lliures, va engiponar un escrit de comiat en el qual demanava perdó «a la llengua i al país» (Catalunya, quin sinó) per no haver fet per ells tot el possible. Ja hauran deduït vostès que es tracta d'un ja eximpressor llacista. Només a un llacista se li acut acomiadar-se del món en jubilar-se i, sobretot, només a un llacista se li acut demanar disculpes al país, com si al país li importés res el treball d'un impressor, d'un botiguer o d'un lampista.

La gent normal, quan treballa, no es preocupa pel país, sinó per fer bé la feina i cobrar a fi de mes. Un llacista, no, un llacista passa la jornada laboral pensant com servir a Catalunya, a la Republiqueta i als seus líders, els diners no li importen perquè ja arribaran d'alguna caixa de resistència. Això ha de repercutir en el rendiment laboral, no és rar que l’impressor hagi hagut de deixar l'activitat, millor li hauria anat si hagués dedicat uns minuts a pensar en la feina i no tant en «el país».

Puc entendre que un impressor no serveixi a la llengua com s’esperava d'ell, sigui colant faltes d’ortografia en cada paper que surt de les seves màquines, sigui publicant textos infumables, i bé està que demani disculpes. El que no arribo a comprendre és com ho fa per deixar de servir al país. Se li va encarregar editar la declaració d'independència i aquell dia es va encallar la impressora? Havia de fugir el Vivales en un camió de la impremta que va arribar tard i va haver de fer-ho en l'incòmode seient de darrere d'un cotxe (maleter segons algunes versions)?

Ser llacista és difícil, no m'estranya que se sentin tots tan oprimits. Ets a l'obra i mentre poses totxos has de pensar si estàs servint bé al país, estàs pujant al tercer una bombona de butà i sents el país observant-te, ets al taller reparant un carburador i t’assalta el dubte de si el país t’ho agrairà. És normal que el nostre impressor es jubili, això no és vida. L’insòlit és que quedi algun llacista treballant.

No recordo que en jubilar-se de camioner, el meu pare pronunciés ximpleria semblant, no el recordo lamentant-se per no haver servit bé al país, tindria aspiracions més modestes. O serà que tenia por que el seu propi fill el fes fora de casa si deixava anar una cursileria com aquesta.