Paisatge de tardor és una novel·la de Leonardo Padura (l’Havana, 1955) que forma part de la tetralogia «Les quatre estacions», juntament amb Passat perfecte (hivern), Vents de Quaresma (primavera) i Màscares (estiu). En totes elles, el protagonista és el tinent investigador cubà Mario Conde (res a veure, però, amb el famós banquer espanyol).
L’escenari és l’Havana de l’any 1989. El detectiu transita per les pobres i vetustes ruïnes d’una ciutat que estima i odia alhora. És un personatge desencantat, frustrat i nostàlgic que es refia de la seva intuïció per resoldre els casos delicats i compromesos.
En aquest quart lliurament de la sèrie, se li encomana resoldre l’assassinat d’un antic alt funcionari del govern cubà que va desertar el 1978 quan retornava d’un viatge a la Unió Soviètica, després va anar a Miami, i a la tardor del 89 va tornar a l’Havana.
Durant la investigació, Conde descobrirà secrets ben guardats i un assassí inesperat, mentre l’amenaçador huracà Félix s’acosta a l’illa.
El policia no estalvia la crítica a la revolució cubana al·ludint a les frustracions individuals, a l’escassetat de productes bàsics, a la manca de llibertats, als impediments per sortir de l’illa i a la corrupció de la burocràcia en el poder.
L’autor juga a la distracció amb la troballa d’una suposada pintura de Henri Matisse anomenada Paisatge de tardor, homònima al títol de la narració, que sembla clau per treure l’entrellat. En ella hi ha pintats un arbres moguts pel vent en un carrer desert.
Tot i trobar el quadre, no s’aclarirà el misteri de la mort del buròcrata corrupte, sinó que s’encetarà la història d’una petita estàtua d’un Buda d’or, una mostra de complicitat amb l’argument d’El falcó maltès de Dashiell Hammett, un dels pares de la novel·la negra.
Leonardo Padura domina la llengua castellana, però abusa dels mots cultes que enfarfeguen la lectura i dificulten la comprensió de la trama. També, en ocasions, arracona el fil argumental per castigar el lector amb disquisicions filosòfiques que no ajuden a seguir les indagacions.
El relat acaba amb la celebració del 36è aniversari del detectiu, que renuncia al càrrec i comença a escriure una història «tan escuálida y conmovedora, de toda una generación escondida». Enmig de la fúria de l’huracà, amb el vent i la pluja que s’obren pas, «él se limitó a cambiar de hoja para comenzar un nuevo párrafo, porque el fin del mundo seguía acercándose, pero aún no había llegado, pues quedaba la memoria».
Per contra, el paisatge de tardor, vist des de la finestra de casa, no serà tan espectacular. El jardí acollirà les fulles del roure (que ja tiren a marró), de les moreres (que ja groguegen) i de la figuera (que van perdent verdor). C’est la vie!
