L’aeroport del Prat del Llobregat s’ha fet petit. Tot es fa petit; carreteres, autovies, autopistes, calen desdoblaments, més rotondes i més i més... El capital no vol frenar. El mar, un mar de plàstics... No se sap què fer de tanta deixalleria! La vitalitat dels rius amenaçada constantment.

Ah! Però hi havia una joia, desconeguda per mi, que era a la desembocadura del riu Llobregat, el seu delta, els seus aiguamolls amb els seus habitants que tenen tot el dret a ser-hi, i l’estany de la Ricarda.

Teníem un oncle, l’oncle Pep del Prat vermell, a can Tunis de Barcelona, que en parlava, de la Ricarda. Era propietat de l’amo on ell treballava de porter, a la fàbrica Bertrand i Serra, i parlava de Don Eusebi. Sí, aquest industrial català va protegir aquest lloc per esbarjo i protecció de l’entorn al davant del que s’anava veient que passaria; la destrucció, la mossegada gegant que representa la gran emprenadoria del tèxtil, amb totes les seves servirtuds.

No, no és ara el fet de voler-ho destruir una evolució normal. Això no és tal evolució, més aviat és un tirar endavant amb la directa sense fre.

Si un empresari va mantenir i millorar, i també regenerar un lloc on ara podem gaudir nosaltres i els forans, doncs que siguin d’altres empresaris que ho respectin, que ho vegin, ho mirin i es calmin.

No és moment de destruir el natural, és moment de ser vertader geni en conservar el que queda. Aquí l’aire serà pur, farem un pas més per allargar la vida al planeta. El canvi climàtic és un fet, no és cap broma.