Ortega y Gasset va definir solemnement la persona proclamant que «jo soc jo i les meves circumstàncies». Ortega és un dels millors escriptors en llengua castellana, com va ser un magnífic orador, però el seu prestigi com a filòsof i comentarista de la Història de la Filosofia va entelar la seva categoria d’excels literat; no va ser tingut com un pensador reconegut internacionalment perquè no va aportar a la Filosofia una teoria innovadora; el seu «perspectivisme», que sosté que tota percepció és subjectiva, no és original, ja el van presentar els sofistes Protàgores i Gòrgies (segle IV a C.).
La frase orteguiana completa, publicada el 1941 s Meditacions sobre el Quixot, diu així: «Jo soc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella, no em salvo jo». Quan es refereix a les circumstàncies, avantatges i entrebancs vitals, insisteix en allò que hi ha al voltant de la persona, tot el que la circumda, no només allò immediat, sinó allò remot; no només geogràfic, sinó històric, espiritual, idiomàtic, etc.
L’home, segons Ortega, és el problema de la vida i entén per vida quelcom concret, incomparable, únic: «la vida és allò individual»; és a dir, jo en el món; aquest món no és pròpiament una cosa o una suma de coses, sinó un escenari, perquè la vida és tragèdia, drama o comèdia, quelcom que l’home fa en la realitat objectiva. Viure és tractar amb el món, dirigir-s’hi, actuar-hi, ocupar-se’n. La realitat circumdant «forma l’altra meitat de la meva persona».
Un exemple que proposa Ortega per fer entenedor que la percepció és subjectiva va ser situar davant d’un mateix paisatge un home de ciutat i un de camp. Els va preguntar què havien vist i va trobar-se amb dos paisatges diferents, l’urbanita va elogiar la bellesa, la calma, el silenci, la botànica, i el pagès va comentar les dures condicions per llaurar la terra, els roures i els pins, la casa rònega i l’avorriment.
Ara que m’he fet gran les circumstàncies vitals ja no em pertorben com abans, les he anat escombrant perquè algunes eren trampes o noses que em feien perdre el temps, així i tot resten paisatges intactes, gratificants, amb els quals em capbusso i recupero les escenes més tendres de la meva infància, les imatges de felicitat viscudes.
El filòsof Heràclit d’Efes va advertir que les dificultats per atrapar el present eren degudes a les circumstàncies fugisseres, perquè la vida és un riu que no es para, no té estacions on sojornar, obre impetuosament el camí del demà. Tot trepida i només podríem aprehendre la realitat si la congelem, fer-la immutable, inamovible, però parar la realitat equival a matar el riu fluent de la vida. L’ésser humà és dinàmic, però sotmès a les circumstàncies naturals, socials i històriques d’Ortega y Gasset.
Qui més recorre a l’apel·lació de les circumstàncies, com a argument justificatiu, són els polítics professionals, tanmateix les anomenen tot disfressant-les amb altres mots: context, condicions objectives, moment històric, conjuntura, el marc de la negociació, etc. La setmana passada vàrem tenir una ocasió formidable per comprovar com les circumstàncies poden utilitzar-se d’una forma capriciosa i partidista.
JxCat, amb veu de Laura Borràs i Elsa Artadi, va recordar a ERC que en la taula de negociació amb en Pedro Sánchez i amb en Pere Aragonès, els membres que la componien no eren consellers, sinó significats polítics amb capacitat negociadora, no obstant els dirigents d’ERC, com Sergi Sol, van evocar la circumstància històrica del moment insignificant del final d’una legislatura, tan diferent i cabdal del context actual.
Queda demostrat que la circumstància en la política és manejable i acomodatícia, i pot servir per justificar que tot és blanc o tot és negre, sempre dependrà de qui té el poder, igual com passa a Alícia en Terra de les Meravelles, que Lewis Carroll, després que ella preguntés quin és el significat precís de les paraules, el lògic-matemàtic li respon: «qui decideix el sentit dels mots és el que mana».
Si ens remuntem a la història de qualsevol partit i llegim el seu ideari comprovarem com s’ha anat adaptant molt forçadament als canvis que s’han anat produint. El temps canvia, nosaltres som éssers en el temps, també canviem, perquè el canvi ens arrossega i deixem anar llast per actualitzar-nos i emmotllar-nos harmoniosament a la realitat pràctica de les coses.
És inqüestionable que qui governa canvia i no sols perquè el poder porta enganxat l’erotisme, sinó també la paga, el carisma i la notorietat pública. El PSOE a l’oposició de la UCD insistí interpretant bé el sentiment popular que Espanya no entraria a l’OTAN. Temps després Felipe González, ja a la Moncloa, va convocar un referèndum perquè era avantatjós en tots els sentits ingressar-hi i l’argument esgrimit més convincent era la modernització democràtica de l’exèrcit espanyol.
Un exemple domèstic seria què va prometre l’alcalde als gironins per evitar el desviament per la Vall de Sant Daniel i què va fer després de materialitzar-se. Certament necessitàvem en cas d’una emergència, com l’atac d’un exèrcit enemic, l’erupció d’un volcà apagat o si rebentava un pantà i l’aigua davallés rabent, una fugida ràpida i descongestionada.
No cal ni parlar de promeses electorals, de la teoria dels pactes ontològicament impossibles. Les circumstàncies sempre s’imposen i neutralitzen la voluntat.
