L’any 2015 l’actor i dramaturg Tom Stoppard estrena en el National Theatre de Londres l’obra The hard problem/El problema dur. Stoppard no baixa el llistó d’autor complex i poc complaent amb el teatre d’entreteniment. Hilary, la protagonista, una jove psicòloga idealista, treballa en un prestigiós Institut de neurociència. Els seus col·legues, granats en la investigació i escèptics sobre la singularitat de l’espècie humana, se la miren com si fos una nena que escriu una carta als reis mags. Hilary pretén resoldre un vell litigi. On acaba el paper de la biologia i agafa protagonisme l’intangible de l’ésser humà en el comportament que ens diferència del resta d’espècies? En cas que la biologia es mostri insubstituïble i obri les pàgines dels seus llibres de text per oferir-nos una explicació generosa basada en fórmules, algoritmes, en sinapsis, en neurotransmissors, en escàners cerebrals, etc. i raquítica en humanisme, no ens hauríem de preguntar què és exactament la consciència? O, queda espai per a la llibertat humana?

És David Chalmers, un filòsof i científic cognitiu australià, especialitzat en filosofia de la ment i del llenguatge, el pare del terme The hard problem. Si la societat acceptés el postulat de la ciència –que som biologia pura– podríem riure de les conseqüències del canvi climàtic. Seria un canvi de paradigma inimaginable perquè resultaria impensable que la societat ho pogués assumir. Com assumir que la bellesa d’una flor que regalima gebrada, d’una poesia que ens commou, o el sentiment d’una mare quan el seu fillet li xucle el pit, és el resultat de la química cerebral! O que perduts en la negra nit d’un univers insondable, per més que alcem la veu, mai ningú ens escoltarà.

Una de les primeres coses que feren els nostres avantpassats després d’inventar el foc i la roda va ser contemplar la nit estrellada. Els semblà entreveure entre tanta constel·lació el dibuix d’una porta. La porta del misteri i dels somnis batejada per alguns visionaris com a Déu. Els homes no havien caigut d’un arbre sinó que un pare celestial els havia insuflat vida. Déu donava sentit al patiment, al sacrifici, a l’amor, al celibat, però també al càstig, a la pena de mort, a les guerres, a l’esclavatge…

Atès que la consciència és l’evidència interior que estem vius en percebre i sentir el món que ens envolta, aleshores hem de concloure que és d’una fragilitat de mirem i no em toquis. Si creiem que la consciència és molt més que matèria faríem bé en preguntar-nos com és que qualsevol element pertorbador com poden ser unes canyes al bar del costat, un mal d’amors o un somnífer la poden capgirar? Per no mencionar un mal viatge amb LSD, patir esquizofrènia, un traumatisme cerebral o qualsevol malaltia que afecti el cervell. En la síndrome de Cotard el pacient té el convenciment que està mort. Se sent buit, anihilat. En la síndrome de Capgras reconeix a les persones que l’envolten, però no el lligam emocional. Creu que la mare, un fill o un amic són impostors. Dos exemples entre centenars degut a lesions cerebrals.

Mentre Hilary creu que la vida és alguna cosa més que néixer, reproduir-se i desaparèixer, els seus companys donen per fet que la transcendència és un ardit del nostre cervell per no desanimar-nos. Si bé un servidor no té el carnet del club dels descreguts -abomino dels que afirmen que no creure en Déu és una creença!- procura passar la vida directament en net, sense fer cas dels que diuen que ara només és un esborrany i que ja esmerçarem errors al costat del Pare. Però que ningú es preocupi. Déu té una salut de ferro, i ens acabarà enterrant a tots.