Fa no massa anys, es deia que les tres persones més poderoses de Catalunya eren els Presidents de La Caixa, del Barça i de la Generalitat. Segurament l’ordre era exactament aquest. Com estem ara? Com deia aquell, si no entrem en detalls... CaixaBank amb seu a València, el Barça amb una situació econòmica al límit i resultats minsos i la Generalitat amb un govern, com a mínim, fràgil.

Cadascú invocarà com a causant de tots els nostres mals als de l’altre costat i potser tots plegats, d’aquí i d’allà, hi hem contribuït en major o menor mesura. Caldria un grau molt alt d’objectivitat per concloure-ho i encara tot és massa tendre per fer aquest exercici. La història dirà. Però, sense ànim de ser catastrofista, el fet és que avui estem pitjor que fa uns anys.

I és una llàstima que anem perdent fortaleses que teníem com a país. El que és cert és, però, que Catalunya té unes potencialitats enormes i unes oportunitats que no podem desaprofitar. El món no s’atura.

La quantitat d’emprenedores i emprenedors establerts a casa nostra que estan innovant i fent-se un forat al mercat és importantíssim, equips de recerca mèdica que són referents mundials, empreses consolidades que veuen el nostre petit país com un lloc on desenvolupar el seu negoci amb tot el que comporta, i mil exemples que podrien fer-nos somniar aquell país, comunitat o tros de terra pròsper del sud d’Europa.

Però més enllà d’això, més enllà de buscar oportunitats de dotar Catalunya d’un ambient amable, pròsper i fàcil, el món polític perd el temps discutint lleialtats i traïcions partidistes. I ho fa just abans d’iniciar una negociació (almenys teòricament) que pot permetre desbloquejar inversions, sistemes de finançament, competències pròpies, blindar la immersió i, en definitiva contribuir a construir la Catalunya del demà més immediat. I és aquí on rau gran part del problema: no sabem quin país volem.

No tenim grans consensos sobre quin país volem ser: aeroport, renovables, fons europeus, Hermitage, etc. La força de la «cultura del no» pesa molt i frena oportunitats. Ho descrivia molt bé l’Anna Gener en un recent article que es titulava «Un marc mental». Aquell marc mental de la desconfiança en el sector econòmic, desconfiança en el sector polític, desconfiança general. Ja ho deia Èsquil en el segle V a.C. que els poderosos tenen la malalta costum de no refiar-se dels seus amics. Ara això s’ha agreujat perquè una part important de la nostra societat tampoc confia en els «poderosos»... però és que amb desconfiança no es construeix res. Els països pròspers creixen amb autoestima i confiança. I ara, malauradament, no tenim ni una cosa ni l’altra.

Recordo que, de petit, escoltava els discursos institucionals del President Pujol i sovint apel·lava a aquesta autoestima com a poble. En aquella època, –un servidor adolescent– no ho acabava d’entendre, però en moments com l’actual, és meridianament clar.

Després de la tempesta i el sotrac (que encara no ha passat del tot), un dels grans reptes que tenim com a país és recuperar aquesta autoestima i, a la vegada, tocar de peus a terra. Només així es pot recuperar la confiança i tornar a agradar-nos per repensar quin país volem ser.