Com que soc de la generació que encara cita Espriu, ara que el Diari de Girona té l’amabilitat de cedir-me aquest espai, he proposat el títol d’«Engrunes de mirall» per a encapçalar la primera col·laboració.
A Primera història d’Esther el poeta de Santa Coloma de Farners hi escriu: «Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.»
Per a nosaltres la gent dels temps de les fake news, l’avidesa de likes i dels que viuen a cop de piulades això de la veritat s’ha convertit en un element líquid que es pot adaptar. Fins i tot la percepció dels fets més objectius es pot matisar i transformar.
És clar que això no és nou. El Tenorio ja diu allò del color del vidre amb que mirem les coses.
Si visiteu la Sagrada Família, adoneu-vos que en una de les portes principals el controvertit Subirachs hi va esculpir, lletra per lletra, la narració evangèlica de la Passió. Crida l’atenció que la porta presenta una frase central polida i abrillantada que destaca per damunt de tot el text. Sempre m’ha semblat una provocació que en un monument tan catòlic, les paraules destacades, la frase que en un paper es faria en negreta, no correspongui a cap missatge essencial de Jesucrist. Tot al contrari. Les paraules més destacades van sortir de la boca de qui va condemnar-lo a mort, el dolent de la història, vaja: Què és la veritat? Sentència lapidaria –en aquest cas de manera textual– del governador romà Ponç Pilat.
Queda clar que davant la perspectiva il·lusionant de poder compartir uns minuts setmanals amb els lectors del Diari de Girona i donat que em permeten una total llibertat temàtica, em proposi agafar l’engruna del mirall de l’Espriu que m’ha tocat i procurar que es pugui apropar i relacionar amb dignitat a milers d’altres fragments de la veritat.
Espero que, en el moment que es pugi llegir aquest text m’hagi llevat aviat per anar a buscar el diari i llegir en paper aquest article. Això em farà sentir feliç, gairebé tant com el primer dia que vaig entrar en un estudi de ràdio gairebé quaranta anys enrere. Començo a rumiar, doncs, quina cosa em miraré amb el meu trosset de mirall, per a compartir-ho aquí la setmana vinent. Si no hi ha res de nou, fins d’avui en vuit !
