El Girona FC deu ser l’únic club esportiu en el qual fer malament les coses té la seva recompensa. I sí, dic recompensa perquè el senyor Joan Enric Cárcel porta tres anys més dels que li pertocarien al capdavant del club, sense que ningú de dins el critiqui, sense que ningú de dins escolti el clam popular dels abonats i, sense que ningú de dins li demani les responsabilitats que li pertoquen per no només arruïnar de mala manera el club, sinó també per hipotecar el seu futur.  

El senyor Joan Enric, que en sap molt d’anglicismes i estudia paraules com «budget» o «big data» per les rodes de premsa, potser perquè així pensem que és més professional, té la meravellosa capacitat de viure en una galàxia molt llunyana de la realitat i creure que ha fet un bon mercat de fitxatges quan el que ha fet és tornar a deixar coixa la plantilla, desequilibrada, fitxar exjugadors i no fer tenir ni una mica d’il·lusió a l’afició. 

Si realment aquest senyor està content, tal i com va dir en roda de premsa, del mercat de fitxatges que ha fet, tenim un problema molt gran, ja no només pel desastre que la temporada ens depara, sinó perquè aquest senyor té un llistó tan i tan baix que és capaç encara de fer-ho pitjor. 

Aquest mercat té un denominador comú i són els noms de Corredera, Brugui, Villalba, Mamadou, Cristóforo, Couto o V. Gómez, jugadors els quals per poca cosa s’haguessin conformat en formar part de la plantilla. Llàstima que el «big data» veia millors els Aleix, Juncà, Sarmiento o Nahuel. 

La informàtica també falla, i es veu que el director esportiu del nostre club fa tres anys que té l’ordinador avariat, fet que no li permet descobrir jugadors nous i bons.

Abans d’acabar, desitjar que aquests deu mesos de vacances que tindrà en Quique fins al proper mercat els gaudeixi, s’ho mereix, el nivell d’estrès al qual va estar sotmès durant tot l’estiu l’empara. Entengui’s la ironia.