És igual si l’economia està en crisi, amb brots verds o en època de bonança. Hi ha al voltant d’un 20% de la població que viu en la pobresa. El govern que l’any passat va aprovar el major paquet econòmic de la història per salvar l’economia de la crisi del coronavirus -el mateix que va dir que no deixaria ningú enrere- és també el que va aprovar un ingrés mínim vital que havia d’arribar a prop d’un milió de famílies amb la voluntat d’acabar amb el 80% de la pobresa severa.

Però dels discursos i les intencions a la realitat hi ha un llarg camí. Ens ho ha fet saber aquesta setmana Càritas Girona, que ens alertava que només un 4% dels milers d’usuaris que atén és beneficiari d’alguna de les prestacions d’emergència que impulsen les administracions. Una contradicció que s’explica, en part, pel desconeixement de l’existència d’aquestes ajudes, però també per la seva complexitat burocràtica. No és res nou. Ja fa anys, que entitats que treballen per reduir l’exclusió social es queixen de les dificultats administratives a les quals s’enfronten les persones de baixos ingressos per accedir a l’ingrés mínim vital o a la renda mínima d’inserció, tot i complir les condicions marcades per la normativa. La violència administrativa contra els més pobres té ja un llarg recorregut i resta impune.