Aquesta setmana han començat a aflorar alguns senyals negatius per a l’economia. Per un costat, la caiguda de la immobiliària xinesa Evergrande amb un passiu de 260.000 milions d’euros, una xifra més elevada que la de Lehman Brothers (i com tot el PIB català). És possible que el contagi global amb bancs i inversors de fora de la Xina sigui molt més feble que en l’episodi de 2008, per la qual cosa el fenomen no es traslladaria directament a la resta d’economies. Però la frenada econòmica que comportarà a la Xina sí que afectarà a l’economia mundial.

Una altra notícia xinesa és la prohibició que ha fet aquest país de les transaccions amb criptomonedes. La Xina era un punt important en la galàxia Bitcoin, i el fet que es prohibeixi és un míssil a la continuïtat de la moneda, que era un dels refugis de molt capital que no sap on anar per no perdre valor. També han aparegut estadístiques mensuals de les economies xinesa, americana i europea mostrant que els tres blocs estan disminuint significativament la seva activitat, degut en gran part a que els marges de les empreses de producció del món no han pogut absorbir l’augment dels preus de les matèries primeres, entrant moltes d’elles en pèrdues significatives. Això ha portat a que molta activitat productiva es tanqui parcialment a Europa (el punt més conegut és l’aturada de la fabricació de cotxes per manca de xips) i de forma significativa a Àsia. L’elevat preu del carbó i de l’electricitat ha portat a talls elèctrics importants a la Xina i portarà a una situació molt complicada durant l’hivern a Europa. Si avui tenim el preu del gas a 60 €/MWh, ja es comencen a negociar preus de 70 i es pensa que aquest valor pot arribar a 100 o a 200 €/MWh en ple fred hivernal. La Xina ha perdut el control del seu aprovisionament en tots els mercats i ha embogit en la compra mundial, afectant tota l’economia global. L’índex de la sorpresa, que mesura la diferència entre el que passa respecte al que l’economia havia previst, està també en valors màxims, la qual cosa demostra una vegada més la ceguesa del món econòmic.

Arribats aquí, la primera pregunta és: què ha passat perquè l’economia mundial a l’any 2019 anés més o menys sincronitzada i ara sigui completament caòtica? La segona és: què hem de fer per aguantar l’embat que ens ve a sobre en els propers mesos?

La meva teoria és que la Xina va actuar segons el manual de qualsevol llibre d’economia. El president Donald Trump el 2016 va començar a dir a la Xina que les seves exportacions als Estats Units estaven perjudicant greument a les empreses i als llocs de treball americans. Aquelles declaracions en campanya electoral es van traslladar en un augment dels aranzels als productes importats, cosa que va forçar a aquest país a dirigir la seva economia cap al creixement intern, gir que ja havia començat a fer el 2019. Va venir la pandèmia del 2020 que ens va amagar aquest gir i la Xina va començar a créixer de forma accelerada (per la injecció monetària post-pandèmia) a partir de juny de 2020. Era l’única part del món que creixia de forma important, acaparant totes les matèries primeres i vaixells de mercaderies. A final de 2020 Estats Units va començar a créixer també degut a una injecció monetària descomunal i Europa ha fet el que ha pogut per créixer el 2021. El resultat ha estat que el subministrament de matèries primeres i logístic no ha estat capaç de trobar ordre, essent el focus de grans moviments especulatius que han fet disparar els preus de les matèries primeres i de la logística internacional. Moltes matèries primeres han pujat un 50, un 70 o més del 100%, i les rutes logístiques han pujat fins a un 500%, provocant efectes molt greus al sistema productiu que ara ja es traslladen en aturades de producció.

Què hi podem fer? Primer cal passar revista a la davallada de l’economia mundial dels xocs petroliers del 1973 i del 1978. Aquells anys l’augment del petroli va afectar enormement les economies mundials. Espanya ho va resoldre absorbint l’increment amb baixades dels impostos dels combustibles, fins que va ser insuportable. Els països d’Europa van traslladar els augments de preus a l’economia i aquesta es va adaptar, consumint menys energia fins que l’augment es va poder assimilar. Ara es podria fer el mateix: dirigir l’economia cap a menys consum d’energia i de tots els productes, fer-la més circular, no dependre tant de la importació i desenvolupar més els mercats locals. Ens trobem davant d’una situació de supervivència fruit d’un decreixement important dels fluxos comercials.

L’energia és el punt clau del moment, per això és important assolir un preu just en l’electricitat, aportar molta més energia renovable ràpidament (n’hi ha molts que aquesta paraula no l’entenen), entrar la màxima capacitat de biomassa possible, i adaptar la quantitat de treball com podrem. Una altra cosa que caldria fer és frenar els efectes especulatius de l’economia, tant del gust dels ciutadans xinesos i americans. Per exemple la taxa de CO2 pot ser fixe, augmentant any a any, i no estar a mercat subjecte a especulació. El preu de l’electricitat també es pot fer més modulat en base a contractes fixes per una part important del consum.

Caldrà anar resolent els entrebancs que trobarem fent el camí de supervivència, camí que portarà a que molta gent es negui a fer aquests esforços. Com voleu que s’entengui si la setmana passada el govern espanyol i la majoria d’economistes i polítics deien que l’economia estava en un bon camí de creixement i aquest dijous l’INE ha hagut de dir que el creixement del segon trimestre ha estat de l’1,1% enlloc de l’esperat del 2,8%? Cal dir a la gent que es prepari per turbulències importants que demanaran esforços enlloc de dir que ho estem fent tant bé. Ho estem fent fatal.