D’entrada pot semblar que la detenció de Carles Puigdemont és una mala notícia per als puigdemontistes. En realitat és com aigua de maig perquè el projecte, si és que n’hi ha, agafa oxigen. Junts per Catalunya fa mesos que orbita en terra de ningú, sense que estigui clar cap a on va, més enllà de boicotejar constantment l’estratègia d’Esquerra i el PSOE, i sense aconseguir l’espai necessari per atraure nous correligionaris a la causa. ERC té la presidència de la Generalitat i, per tant, el poder. Junts havia quedat en un segon pla i els bastons a les rodes a la taula de diàleg havien obtingut un resultat més aviat discret. La detenció del líder -torna a ser l’indiscutit- ha aconseguit fer girar l’atenció pública i mediàtica i posar el focus en el partit. Els seguidors han tornat a sortir al carrer, han obtingut la foto i es garanteixen un serial que s’albira més curt que el d’Alemanya però intens. Puigdemont ha tornat als titulars, a les imatges, tots els seus s’han afanyat a viatjar a l’Alguer i els tuitaires afins tenen nous arguments per omplir les xarxes. El projecte és viu perquè cada cop que perd aire, Puigdemont es converteix en una bomba de rellotgeria que esclata en mig de l’opinió pública i torna a sacsejar l’actualitat, cosa que no ha fet mai, ni probablement farà, Jordi Sànchez. No tornarem a l’ambient de l’octubre de 2017, ni a l’època de la postsentència, com indiquen les concentracions dels últims dies, tot i que Junts i l’expresident han tornat al mapa i el relat contra el diàleg i el pragmatisme de Pere Aragonès ha agafat força. Molt probablement no extradiran l’expresident de la Generalitat i aquest cas quedarà en quasi res, però obligarà als governs català i espanyol a pedalar més fort per fer creïble que el diàleg pot ser part de la solució.