Penso que parlar o escriure de Montserrat és parlar una mica de casa nostra. A Girona tenim el Santuari dels Àngels, per als gironins, comarques i més, però la muntanya de Montserrat, la seva abadia i escolania són conegudes arreu del món.

He volgut escriure de Montserrat arran de la notícia sobre la renúncia presentada per l’abat Josep Maria Soler i Canals, nascut a Santa Eugènia l’any 1946. Quan fa 21 anys el varen proclamar Abat de Montserrat, els gironins ens vàrem sentir honorats perquè un gironí arribés a presidir l’abadia. Els gironins ja teníem representació: el pare Carles Gri hi ha passat tota la vida. Era veí del cor del Barri Vell i amic d’en Raimon de la infantesa. Llavors el pare Damià Roure i dels darrers anys en Bernat Juliol, que a part de la seva carrera professional pertanyia a la Confraria de Jesús Crucificat «Manaies de Girona» i a més ha estat dins la pandèmia el pregoner de la Setmana Santa de Girona. Crec que encara hi ha algun monjo més de les nostres contrades.

El pare Abat va arribar a Montserrat i degut a les tràgiques inundacions que varen afectar el Bages i el Llobregat i envair la muntanya de Montserrat arrossegant botigues i tot el que va trobar al seu pas, va ser la persona que va tirar endavant el procés de remodelació i modernització de botigues i dels entorns de l’abadia.

Montserrat és un lloc de pelegrinatge, són milers les persones que hi han celebrat les seves noces i aniversaris, i un munt d’associacions i col·lectius que han pujat a peu al Santuari en romeria, tots i cadascun d’ells amb la seva fe, les seves creences... Abans la gent llogava cel·les, les persones hi anaven a fer retirs a uns preus més ajustats i vivien el dia a dia de la vida del monestir; quan tornaven deien que se sentien nous.

Nosaltres, quan vam tenir cotxe, també hi vàrem anar, i va ser visita obligada anar a veure el Pare Carles Gri, veí del barri vell de Girona. Amb la mare vàrem comprar un Sant Sopar: la ceràmica de Montserrat és única, veure qualsevol imatge o naixement et denota al moment que és de Montserrat.

He conegut molts escolanets nens de Girona i de la província, clients de casa dels pares, que amb orgull em comunicàvem: «Carme, en Jordi entra a la escolania de Montserrat». He viscut la il·lusió dels pares i dels nens de ben a prop, el que significa tenir un fill a l’escolania, és un goig per a la família. A part de la carrera musical tenen una disciplina que els fa millors, i és amb aquesta il·lusió dels escolanets que semblen angelets cantant, i la fe de les persones que hi arriben de totes les contrades buscant aquella esperança, que em quedo jo en aquests moments de Montserrat, on trobar la Fe i l’Esperança.

El pare Abat es va estrenar amb la remodelació del Santuari i ara ha hagut de presentar la renúncia per edat. Penso que ha portat un pes important, el de la seva arribada amb la remodelació, i ara la pandèmia, amb les restriccions conegudes i que hem pogut veure, unes misses sense gent, sense escolanets, sense visitants ni gent que hi anava diàriament i d’arreu del món; hem vist un Monestir buit, sense gent. Som molts els gironins que som addictes a veure la missa de Montserrat els diumenges. Tot plegat ha estat una sacsejada per al Monestir.

M’agradaria comentar que al llarg de la pandèmia vaig descobrir que els fidels i la gent que sentim veneració per la Verge bruna tenim la possibilitat d’encomanar per telèfon o correu l’encesa de llantions a nom de la persona que li oferim l’encesa del llantió i ells t’envien un díptic de record .

Voldria dir-li al Pare Abat Josep Maria Soler que tots arribem a la jubilació. És un moment dur, fa la impressió que un ja no serveix per a res, però la seva tasca ha estat d’una gran petjada i sobretot molts canvis. No sé si donarà pas a llavors noves, però vull que sàpiga que al llarg d’aquests 21 anys ha fet grans coses i tots els que estimem la Muntanya de Montserrat no podem fer res més que donar-li les gràcies.

Pare Abat, pensi que persones que han hagut d’acceptar la jubilació han arribat a fer coses immenses. Sense feina un no s’hi queda pas, al món encara necessitem de persones com vostè.

De Montserrat em quedaria amb tantes coses: mirar les seves muntanyes, l’Abadia, el Monestir, escoltar el Virolai i si em remunto a la infantesa i època de la ràdio, escoltar amb emoció «L’escolanet de la verge», un conte que em va quedar gravat en el meu tendre cor d’infant.

Gràcies de tot cor en aquests moments de pandèmia a tot el que conforma l’abadia de Montserrat.

(*) Filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora de Girona