És evident que el futbol espanyol es troba en una situació complicada i difícilment pot competir amb l’anglès o l’alemany. Deixo de banda el Paris Saint Germain, que no és un club de futbol, sinó la imatge d’un estat que vol ser simpàtic quan no compleix les mínimes normes democràtiques.

Reial Madrid, At. Madrid, Sevilla o Vila-real semblen a hores d’ara els equips que poden marcar la temporada, atès que difícilment el Barça podrà aspirar a un dels primers llocs si ens basem amb allò que hem vist aquestes primeres jornades. L’efecte Ansu Fati fa somniar a molts socis i aficionats, però ben aviat hauran de tocar de peus a terra perquè aquest vailet no pot solucionar els greus problemes de l’entitat.

Resta clar que el mandat de Joan Laporta es basa en la improvisació total. Tant ell com Víctor Font volien fer fora Bartomeu i, després de l’exitosa moció de censura, van gaudir de temps per preparar un projecte mínimament engrescador. En aquest sentit, l’actual president es centrà en la renovació de Messi, la qual cosa s’ha vist que era una única estratègia electoral. En aquest país, en les campanyes tot s’hi val, sense que ningú mai no demani responsabilitats.

La situació econòmica del Barça era sabuda per tothom. I els contractes dels jugadors, també. Certament, l’anterior president va perdre el cap amb unes xifres que eren totalment fora de mercat. La massa salarial era desorbitada i el club estava hipotecat per una bona colla d’anys.

Però Laporta no tenia cap full de ruta, només pretenia una presidència que avui crema. Com a bon independentista es tractava de vendre fum i improvisar. Aquest país ja fa massa temps que viu en aquest panorama on domina el bla, bla, bla i poca cosa mes. D’antuvi ja va tenir problemes amb els avals i a darrera hora in extremis es solucionà amb unes pèssimes condicions per a l’entitat. Amb tants mesos de precampanya i campanya l’aspirant no tenia res lligat i abans de prendre possessió de la junta directiva l’home fort en matèria econòmica de la campanya se’n va anar cap a casa. Són pocs els que saben la realitat de la seva sortida.

Es feia necessari rebaixar la massa salarial, però Laporta no és Florentino i no l’ha pogut imitar, malgrat que avui són més amics que mai. Només ha aconseguit que els jugadors s’avinguin a allargar els terminis de cobrament. I d’altra banda, no ha estat capaç de vendre futbolistes com Umtiti o Coutinho, que tenen uns contractes desorbitadíssims a causa de la nefasta gestió de Bartomeu.

Ara Laporta pretén passar tota la responsabilitat a l’entrenador. Fins i tot Gerard Piqué s’ha vist obligat a intentar posar pau a una situació insostenible. El Barça té un munt de tècnics i si Koeman fa nosa que es digui ja, sense retardar més una mort anunciada. Resta clar que Laporta tampoc tenia un projecte esportiu i ara es busca un culpable del mal joc del Barça, sense tenir present que en poc temps el Barça ha perdut els dos màxims golejadors de l’equip. I certament un suplent d’un Sevilla no pot ser titular en el FC Barcelona.

La situació és molt complicada. Laporta ha rebut una herència enverinada, però no pot aportar solucions perquè el club i ell han perdut la credibilitat. Seria bo que fos sincer i que parlés clar. Apostar per la pedrera i fer una transició cap a un futur millor. Però deixant clar als socis que no es pot aspirar a cap títol, per molt que Ansu Fati hagi marcat un gol o que s’empatés a casa amb el Granada gairebé al final del partit i es celebrés com si s’hagués guanyat la Champions.

En definitiva, el vaixell va a la deriva i sense cohesió interna i declaracions típiques d’èpoques passades no es va enlloc. O sinó, al temps.