La detenció fugaç de Carles Puigdemont a Sardenya és, per als fidels seguidors, una nova victòria en la dilatada carrera del fugitiu de la justícia. A la vegada, és una plantofada més als morros del jutge Pablo Llarena que, amb ineptitud i petulància, es cobreix de glòria a Europa en cada actuació judicial.
Dit això, sigui una provocació de Puigdemont o una relliscada de la justícia espanyola, l’anècdota de l’Alguer posa pals a la roda del diàleg polític incipient entre el govern central i l’autonòmic. La taula de diàleg té els dies comptats si Pere Aragonès insisteix en l’amnistia i l’autodeterminació per cobrir-se les espatlles davant la pressió de l’independentisme que busca la confrontació.
El líder de Junts per Catalunya és un expert en sabotejar qualsevol acostament i espera amb candeletes el fracàs, que reforçaria la seva aposta per la via unilateral.
Ara bé, no aclareix com s’aconseguirà derrotar l’Estat, més enllà de la fraseologia nacional-populista que s’aprofita d’il·lusions i emocions d’uns partidaris incondicionals. Encapçalarà un moviment d’alliberament nacional? Instigarà a la desobediència civil? Marxarà a pit descobert en les manifestacions per ocupar les principals infraestructures del país? Tocarà a sometent per proclamar la república catalana des de Waterloo? Somiarà en el reconeixement immediat pel món mundial?
Després d’escapolir-se de la justícia d’alguns països europeus amb argúcies legals, tard o d’hora s’acabarà la seva impunitat i haurà d’afrontar la responsabilitat d’un president que es va saltar la Constitució i l’Estatut, menyspreant a més de la meitat dels catalans.
Mentrestant, continuarà amb el lideratge d’una part del moviment independentista que li perdona la covardia d’un cagadubtes quan no va estar a l’alçada de les circumstàncies. Tampoc li recriminen la seva trajectòria com a màxim dirigent de Junts per Catalunya, moviment polític fundat per a major glòria d’un egòlatra impenitent que practica la designació a dit dels candidats, eleccions internes manipulades, clientelisme en el nomenament de càrrecs a les institucions i purga de dissidents.
La historia del personatge segueix amb l’invent del ridícul Consell per la República, entitat privada que ell presideix, i l’Assemblea de Representants, que només admet independentistes, pretensiosos muntatges paral·lels al govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
Del refranyer castellà és l’expressió «como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como» que s’escau per definir una persona egoista, que va a la seva, peti qui peti.
L’expressió catalana equivalent seria «ell s’entén i balla sol», que s’avé amb l’actitud de Carles Puigdemont de fer la punyeta en qualsevol lloc i en qualsevol moment.
Fins que l’enxampin.
