Gràcies a la Pilar Rahola, vaig recordar que a finals de setembre és temps de brama. Els cérvols entren en zel i emeten un so molt semblant al que sortia dels pulmons de la en altre temps periodista, avui naturalista experta a imitar brogits de la nostra fauna, davant del consolat italià de Barcelona. Per a dotar de major veracitat la seva excepcional semblança del mascle en zel, fins i tot anava saltironant mentre emetia els mugits.

- Déu n’hi do la sorprenent similitud amb un cérvol en zel- vaig pensar entre mi, ja que una cosa no treu l’altra i de justícia és reconèixer que totes les seves mancances com a escriptora es tornen virtuts en la brama.

Si hagués coronat la testa de Rahola una cornamenta de dotze puntes, hauria corregut greu perill de ser caçada i exhibida com a trofeu, tal era la seva analogia fonètica i gestual amb tan bell animal.

Hi ha qui sosté -sens dubte per treure mèrit a la seva exhibició naturalista, que aquí hi ha molt d’envejós- que el que feia en realitat la Rahola era cantar Bella ciao, d'aquí que estigués en tot moment acompanyada d'un tipus amb una guitarra que semblava tret d'un centre excursionista dels anys seixanta, no li faltava ni barba entrecana ni mirada de guillat. A mi em costa imaginar la Rahola cantar allò de «i la gent, quan passi, em diran ‘quina bella flor!’», sense que li vingui el riure a ella i al públic, però en fi, doctors té l'església. Pel que sembla, Bella ciao és una cançó que canten tots els revolucionaris del món que tenen casa a Cadaqués i fills en col·legis privats de luxe. Solen entonar-la després d'alguna mariscada, quan els cafès deixen pas als licors de cent euros l'ampolla, just abans de cantar La Internacional.

Els qui defensen que, per increïble que sembli, el que feia la Rahola no era mugir i guimbar, sinó cantar i ballar, expliquen que era una manera de pressionar la justícia italiana perquè alliberés el Vivales, un altre revolucionari dels de guitarra en bandolera i butxaca farcida. Com a mesura de pressió, no hi ha dubte que és efectiva. La sola possibilitat que la Rahola repetís la brama, aquesta vegada als carrers d’Itàlia, va ser suficient perquè posessin en llibertat el Vivales. I haurien deixat lliure al mateix Totó Riina.