Es pot caçar un senglar dues vegades? Hauria de ser possible si falles el tret fer recular el senglar com en la moviola i tenir una segona oportunitat? Rumia el caçador assegut en una cadira de roba amb l’escopeta sobre els genolls. Escolta lluny la cridòria de la canilla. Com és que no treuen els senglars dels seus amagatalls? La vida ens passa per sobre com un huracà. El meu fill m’ha dit quan l’he renyat aquest matí: ok boomer! Abans el caçador era com un bomber, un personatge que se’l respectava perquè complia una funció essencial per a la societat. Les coses han canviat. Ara som uns pàries. Per a alguns uns assassins. Recordo quan ens endinsàvem pel bosc i només havies d’anar en compte si un boletaire feia les necessitats darrere uns matolls. Encara no havia esclatat la fal·lera per l’esport i la vida sana. Ningú parlava d’ecologia i la gent no havia perdut el seny com per fer-se animalista. Mira que robar l’ànima de les persones per donar-la a les bèsties! Ara vagis on vagis et trobes els malalts del running, els de les bicis de muntanya, els fotògrafs d’albades, els de la marxa nòrdica i ara per acabar-ho d’adobar els sèniors i no tan sèniors amb les seves bicis elèctriques que els deuen fer sentir joves. Al jovent no li parlis de llevar-se aviat, de passar una mica de fred, de tenir paciència i aguantar en la parada. Ells només sexe i rock and roll.
L’ajuntament de Girona és conscient que aviat es produirà un buit generacional en el món de la cinegètica i per aquesta raó ha engegat una campanya que pretén apropar la cacera a la ciutadania en general i als més joves en particular. Una jornada de portes obertes. El lloc escollit per a la «cita a cegues» ha de ser un indret on hi passi moltíssima gent, aquells malalts de l’esport, poetes, famílies, i on s’hi aboquin els senglars perseguits pels gossos.
Fins fa poc els caçadors quan es disposaven a fer el que saben fer penjaven un rètol de llautó on es veia un senglar i un triangle vermell. Qui avisa no és traïdor. Ara hi adjunten dos paperots plastificats on el consistori els dona permís per a la celebració de la jornada de portes obertes. Se’ls concedeix barra lliure per tallar els camins que considerin oportuns per donar a conèixer les virtuts de la cacera. Signat pel secretari general, que entenc que ve a ser el cap dels secretaris i que no s’hauria de confondre amb el cap de turc, que també és una figura rellevant en l’administració.
Fa uns dies tingué lloc la Marxa del xuixo de l’Oncolliga per la Vall de Sant Daniel i per les Guilleries coincidint amb una batuda del senglar per aquests paratges. No sé si finalment aconseguiren fraternitzar. M’agrada pensar –digueu-me il·lús– que va ser així, que els caçadors donaren un donatiu per una causa noble i ensenyaren a la mainada el maneig del rifle i amb el permís dels pares els permeteren disparar un tret. Com dimonis pots demanar a un nano que estimi la cacera si no s’ha emocionat amb l’esclafit d’un tret, amb la flaire de la pólvora o amb el cos ensangonat d’un senglar!
No es pot negar que en la cacera, igual que tota activitat que demana esperit marcial, es pot produir una fatalitat. Hagués la tauromàquia aconseguit enardir el cor de milions de persones sense estampes com la del Manolete abandonant la plaça estirat sobre les espatlles de la quadrilla deixant un rastre de sang darrera seu?
Què serien les guerres sense els seus morts! Com es podria homenatjar al soldat caigut! Correria maratons la gent si el missatger Filípedes en arribar a Atenes després de córrer quaranta quilòmetres i havent pronunciat «hem vençut» no s’hagués mort?
