Mai sabrem si Puigdemont és un mag de l’escapisme, la reencarnació de Pimpinela Escarlata, o si simplement va tenir la sort de creuar-se amb Llarena (¿o és Marchena?). Tot funcionava a la perfecció en la tercera captura continental del líder independentista. Va ser detingut en massa a Sardenya, va ser el primer eurodiputat amb grillons de la història, va ser conduït a la presó dels mafiosos en lloc d’adjudicar-li una confortable cel·la de trànsit. El protocol estava predestinat a retallar la seva mobilitat, a confinar-lo com a mínim eternament a Brussel·les.

No obstant això, amb Puigdemont emmanillat, reclòs i degustant l’esmorzar carcerari, a Llarena se li va ocórrer que l’espectacle no podia continuar sense la seva participació estel·lar. Ni tan sols va ser necessari que excités la seva escassa iniciativa, perquè el titellaire del Suprem se’n va encarregar de despertar, d’espavilar i d’ordenar-li que fingís que el processament de Puigdemont continuava viu, en contra del que afirmava l’Advocacia de l’Estat que ja va encertar amb la pena del Procés. Tutti fratelli.

De seguida que va intervenir Llarena el divendres al matí, els vents es van torçar i la Itàlia judicial en ple es va alinear amb Puigdemont. Encara que tingui cita, ni necessita omplir-la. No caurem en la grandiloqüència de determinar el significat del desengany per a Espanya, ni per al passat de moda i caduc Tribunal Suprem. Ens aturarem modestament en la feina de jutge instructor, la millor defensa que podria imaginar el pròfug ignífug.

Atès que el gremi dels negacionistes habita a la dreta, a què esperen per llançar l’espècie que els residents catalans Puigdemont i Llarena són socis en una mateixa empresa, probablement presidida per Bill Gates, i consagrada per descomptat a la destrucció d’Espanya. Cada vegada que l’instructor pren una decisió, la seva teòrica presa i pres en surt reforçat. Es veu que els conspiranoics són més exigents que els ortodoxos.