Hi ha pel·lícules que, quan les acabes de veure, saps que t’acompanyaran durant molt temps i formaran part de la llista de títols que agafaràs de referència per a determinades coses. Acostuma a passar amb obres que et generen una empatia emocional, o que expliquen històries que perceps com a pròpies, però en algunes, poques, ocasions també és una sensació que te la regalen pel·lícules de les que mai hauries esperat una reacció com aquesta. Em va passar amb Malignant, de James Wan. És, en aparença, un simple film de terror d’un dels grans mestres actuals del gènere, que aquesta vegada et fica en la pell d’una dona que, després d’un fet traumàtic, «veu» crims que després s’acaben produint. Fins aquí, hom podria pensat que es tracta d’una més de por, executada amb l’ofici habitual de Wan i plena d’ensurts que, en refer-te’n, conciten al somriure. Però és que Malignant és molt més que això. Sense entrar en detalls (que són importants, i molt: és d’aquelles que millor no saber-ne res quan la vas a veure), la història mai és el que sembla, com tampoc ho són els personatges ni els girs que protagonitzen. És, en el fons, un homenatge del seu director a les possibilitat expressives d’un gènere que fa temps que torpedina els seus propis límits. Wan, a més de demostrar-hi de nou el seu amor per la sèrie B que marca generacions d’espectadors, desafia les nostres expectatives portant-lo a terrenys insospitats, a decisions creatives que deixen astorat i a un tercer acte en què rius i t’esgarrifes amb la mateixa intensitat. Perquè exactament això són les nostres pors i així es disfressen els nostres homes del sac, situant-se en un punt inexacte entre la riallada i la pertorbació. Malignant està punxant a les taquilles d’arreu del món i d’alguna manera és comprensible, perquè no és una pel·lícula convencional. És la divertidíssima subversió de les regles del joc i també una àcida reinvenció de les heroïnes del gènere, que des de sempre han simbolitzat l’eterna lluita contra els monstres que les assetgen, també a la vida real. Per tant, si no us dona temps d’anar-la a veure al cinema, apunteu-vos-la per quan s’editi en format físic o acabi a la plataforma de rigor. És la típica que fracassa però després és de culte desfermat i que, quan en parles amb gent que l’ha vist, acabes comentant les seves memorables escenes amb un entusiasme gairebé infantil. És gràcies a pel·lícules com aquesta que aconsegueixes evocar el nen que va acabar fent-se cinèfil.