On són els agermanaments?

Gairebé n’havíem perdut el compte. Uns anys enrere les ciutats mitjanament obertes de tarannà s’havien posat a agermanar-se amb d’altres, per diverses motivacions: podia ser una semblança històrica, geogràfica, arquitectònica, lligams de tota mena i per raons, sempre, d’autèntica bona voluntat. Es creaven unes xarxes de solidaritat, amistat i bons costums que, hem de creure, sense entrar en detalls, devia tenir una certa eficàcia.

Es clar que hi havia una percepció popular de que aquells agermanaments entre ciutats eren de pura façana, de moda, del costum de seguir una manera de fer, com si la ciutat que «s’hi apuntava» no es volgués quedar endarrere. Devien ser diversos els processos i les determinacions per a arribar a una declaració o inici d’agermanament; no se solien explicar massa. Es prenien uns acords municipals –devia anar així, suposo– es realitzava el ritual de solemnitat, es convidava la televisió, i després se solia inscriure a unes cartelleres a les entrades de les ciutats interessades. Podem recordar que la ciutat de Girona era agermanada amb dues o tres, no venia d’una; a les fires de mostres, pavellons de fires, apareixien estands plens de papers d’una ciutat de fora i d’hostesses, i deies: mira, agermanades. D’aquells indicadors als carrers d’entrada a la ciutat goso dir que ja no en queda cap i em temo que pot ser una confirmació del final de la cosa que havien indicat.

No hi solia haver gaire informació d’un agermanament entre ciutats, com seria el motiu de l’elecció, el desenvolupament d’activitats, programes concrets, feina per les agències de viatges i altres. En algun sector cultural hi ha memòria d’haver-se realitzat accions d’intercanvis i visites que podien significar la creació d’un inici de vincles; des del terreny del voluntariat havien circulat notícies molt positives referents a algunes activitats.

S’hauria d’explicar bé la causa de l’abandonament d’una pràctica que ja es pot creure com altament cívica.

Agermanar-se dues ciutats pot representar un valor democràtic de convivència i pluralisme, el progrés en l’estímul, un afany de materialitzar la trobada entre ciutadans, una eina a favor de la cooperació i la pau. Aquests pensaments ja devien ser presents quan es varen emprendre les iniciatives fundacionals per a agermanar ciutats. Però més tard, alguna dificultat seriosa es degué entrebancar en el camí traçat, per a deixar-ho córrer, lànguidament, fins a l’extrem actual, amb molts anys d’arxiu d’uns valors pedagògics que podrien afavorir el conreu del civisme.

Una ciutat no és, només, un Ajuntament que ja disposa; tot i que a vegades ens repengem en aquesta idea, per comoditat. Una ciutat també és un teixit de forces culturals, materials i espirituals, i aquest conjunt ha de saber anotar mancances, oblits, interpel.lar les fadigues que es puguin produir, revisar els enyoraments de realitats desparegudes i plantejar-se les possibilitats dels retorns, si cal.

Hem de creure que quan eren vius els agermanaments entre ciutats devien aportar realitzacions satisfactòries. Seria bo que es donessin a conèixer perquè la ciutadania tingui motiu i al·licient per fer moure les reserves infinites del civisme. Al tribut de l’enyorament justificat potser caldria respondre-hi amb alguna explicació d’aquella suspensió.