Aquests dies la societat catalana ha descobert oh sorpresa! Que a Catalunya hi ha botellons. Als mitjans de comunicació hi ha articles i entrevistes a psicòlegs, psiquiatres, sociòlegs, pedagogs, polítics, filòlegs, funcionaris, policies municipals, mossos d’esquadra, pares, mares, i nois i noies que hi van. També hi ha molta afició a entrevistar a gent que passa pel carrer que no té ni punyetera idea de res. És com si a mi em pregunten sobre la física quàntica. O era la química quàntica? Les televisions entrevisten sempre a gent indocumentada i, com és natural, no en tenen ni idea de res. Es veu que es fa per empatitzar amb els telespectadors que tampoc en tenen ni idea encara que molts d’ells són els pares i mares dels que van als botellons.

Fa molts molts anys vaig dirigir un estudi a la ciutat de Barcelona sobre el comportament dels joves i la nit. Eren aquells anys que ens vam començar a adonar que els costums dels joves canviaven. Els joves sortien de casa molt tard i tornaven a les 12 del dia següent. Vam poder veure que no hi havia diferències per classe social, ni per sexe, ni per barris, ni per ideologia, ni per religió ni per res de res. Només hi havia una cosa que feia que els joves no fessin el bèstia, el que amb el temps es va conèixer com a «ruta del bacalao». I quina cosa era? Una molt fàcil: quan la gent s’emancipa deixa de fer el cràpula.

Per tant la solució és la que el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya diu des de fa 35 anys fins ara. Cal baixar l’edat d’emancipació als 23 anys, ara ratlla els 30. Cal acabar amb l’atur juvenil que ha estat als darrers 35 anys el doble que la mitjana europea i la pitjor de la UE. Mentrestant el ministre José Luis Escrivá pretén que treballin els iaios fins als 75 anys mentre els joves estan Los lunes al sol. A aquest senyor i al seu equip no és que li falti un bull, és que n’hi falten dos. Us imagineu un iaio pujant totxos en una bastida? Cal també fer pisos de lloguer social assequible i acabar amb la precarietat i els sous baixos. Jo havia escrit coses d’aquestes cap a l’any 1985. Deia que fa 35 anys que el CNJC ho reclama i com ho sé? Perquè soc historiador? Sí, soc historiador, però ho sé perquè escrivia coses d’aquestes quan vaig ser vicepresident del CNJC. El problema és que ningú en fa cas.

A més, en aquests 35 anys les institucions han posat totes les pegues possibles per tal que els joves es puguin associar i per tant establir sistemes de sociabilitat alternatives a les dominants. Propostes en aquesta direcció el CNJC n’ha fet a cabassos. Perquè ens entenguem, fins ara teníem botellons tancats en locals i pagant impostos. Una cosa molt catalana: que no es vegin. Amb la crisi de 2007 i ara amb la pandèmia tot s’ha agreujat i l’edat d’emancipació encara ha augmentat més.

Als joves els queda la desesperació i la nit com a l’únic espai de llibertat possible. I ara hi ha botellons, és clar. I la gent gran vol solucions ràpides. Cal dir-ho ben clar: no n’hi ha.