Fo he entès mai la negativa de Pere Aragonès a conformar una taula catalana que, al seu torn, prepari la de negociació amb el Govern d’Espanya, com tantes vegades ha dit i insistit Salvador Illa, en nom del PSC, fins que he examinat tots els fets succeïts aquesta setmana, principalment el debat de política general celebrat en el Parlament. He conclòs que el president de la Generalitat no volia anar a Madrid per dir-los, en to compungit, que «senyores i senyores, no ens hem entès a casa; per tant, o ens organitzen vostès o ho deixem per més endavant».

Ho dic perquè si una cosa ha sobresortit del debat parlamentari és que no s’entenen ni els que manen, vull dir ERC i JxCat, com tampoc s’entenen aquells que oposició són, i, per acabar-ho d’arrodonir-ho, la CUP no s’entén ni amb uns ni amb els altres. Tenim un Parlament trinxat que, essent la representació del poble català, constitueix l’indicador de com tenim el país. Si em permeten, el tenim fet una merda. Si en ple batibull independentista vàrem perdre la seu de l’Agència Europea del Medicament, ara, fa pocs dies, hem perdut la possibilitat de que l’aeroport de Barcelona sigui un hub de primer nivell, mentre la matèria gris que impera a la societat civil gironina es conforma amb disposar d’un baixador a l’aeroport de Riudellots de la Selva quan va callar en el moment de decidir-se si l’estació del TGV es feia allí o al bell mig de Girona. Tot plegat, l’onada puigdemontista, diguem-m’ ho pel seu nom, ens ha deixat planxats, esmaperduts i sense virtuts.

El trident ERC-JxCat-CUP ha servit, fins ara, per pispar-li la presidència de la Generalitat al guanyador de les eleccions, l’Illa, i res mes. A partir d’aleshores, tot ha estat un xafarranxo de combat sense quarter entre ells mateixos digne del millor Cháves que hem conegut. De tant parlar, res de bo fan si exceptuem els moments divertits que ens ofereixen autonegant-se, explicant xafarderies, viatjant a Sardenya amb ferry que s’atura per un motor que els diu passi-ho-bé durant la travessia i que perd el wifi d’insuportables que són, mentre en Josep Pla, des de la seva tomba, els segueix preguntant «i tot això, qui ho paga?», que és la pregunta que el PSC, Cs, PP i el mateixos cuperos hauríem de fer a aquesta colla d’inútils i de pàmfils que diuen governar-nos.

Si no hi arriba, que li posin un tamboret, però l’Aragonès hauria de donar un cop de puny a la taula. Ni que fos a la seva, en la intimitat i amb els llums apagats. Però així no podem seguir. I en Pedro Sánchez hauria de fer el mateix. Què és això de que l’Advocacia de l’Estat, un cos d’elit comandat pel ministre de Justícia, hagi pregonat que el Tribunal Suprem té suspeses les ordres de recerca i captura del marquès de Waterloo, no essent cert? Tots podem intuir que Puigdemont i Sánchez es troben en les antípodes respecte dels seus personals objectius. El primer vol trencar l’actual govern espanyol per facilitar l’accés del PP i Vox al mateix; el segon, vol resistir tant com pugui a La Moncloa esperant temps millors. Cap del dos, però, pensa en l’interès comú dit també general. L’espabilitat-1 es creu que Espanya és un nan que Europa deixa fer, no essent certa aquesta premissa; i l’espabilitat-2 es creu ministre penitenciari de l’univers sencer i que pot fer el que li sigui útil per tal de mantenir-se al capdavant del Consell de Ministres, i tampoc aquesta premissa és certa, atès que això de l’Advocacia de l’Estat pot portar conseqüències penals per poc que l’oposició deixi l’insult i el crit en un racó i es posi a pensar.

De dues premisses falses no en pot sortir una conclusió verdadera com seria que l’Aragonès pot portar dos espavilats damunt seu mentre s’esquerda el Govern i el Parlament es posa xulo. Haurà de triar. I ell sap millor que un servidor que una vegada dipositat el pringado d’en Puigdemont al vertader, el PSC, sense entrar a l’Executiu, no el deixà penjat si en Pedro Sánchez es troba a resguard. És el pacte no escrit que subjau per si de cas.