L’esquerra catalanista té una llarga història a casa nostra. Parlo de la ideologia configurada en temps de la creació de les internacionals comunistes i socialistes. No sóc historiador però hi puc situar abans de la guerra civil a Maurin i Nin, dirigents del Bloc Obrer i Camperol i del Poum, al comunista Comorera, als socialistes Campalans i Serra i Moret, als republicans Macià i Companys, etc. Més tard, ja durant la guerra i posteriorment van venir el PSUC amb Comorera, el Moviment socialista de Catalunya amb Rovira, Serra i Moret i Pallach i ERC amb diferents grups al final unificats per Heribert Barrera. No seguiré l’evolució dels partits d’esquerres en l’època democràtica que poc o molt la majoria coneix.

Els trets característics dels programes dels partits que han configurat l’esquerra catalanista (amb tots els matisos que s’hi vulguin posar) són una defensa dels drets de Catalunya completament entrellaçada amb la defensa dels drets de les classes populars (el que anomenaré la component social o socialista en sentit ampli) i tot dintre una configuració federal d’Espanya. Podríem resumir-ho parlant de Catalunya, socialisme i federalisme. Parlaré principalment de la component federalista. Recordem que Macià va proclamar la república catalana dintre la república federal espanyola. I així ho van teoritzar de diferents formes, Nin i Maurin, Comorera, Campalans o Pallach. El retorn de Tarradellas va suposar un acord amb la jove democràcia espanyola on es preservava l’autonomia de Catalunya que es va consagrar en l’estatut d’autonomia i la Constitució. El projecte nacionalista de Jordi Pujol va ser del tot oposat al programa de l’esquerra catalanista, la lluita sorda entre Tarradellas i Pujol i el debat públic representat per les posicions de Jordi Solé Tura i Pujol en són els exemples més rellevants, però la confrontació entre Pujol i els socialistes i les diferents versions de l’altra esquerra (PSUC, Iniciativa per Catalunya i ara els Comuns) ha estat clara durant tots aquests anys.

Pujol i el nacionalisme, com el PNV, van suposar alternatives de centre-dreta que van lluitar contra el federalisme amb totes les seves forces degut sobretot a que era el que defensaven els socialistes que eren els que li disputaven el poder. En un debat a la sexta on participaven els partits nacionalistes, el PNV ho va definir dient que el que ells pretenien era que la presència de l’estat a Euskadi fos la mínima, una cosa semblant a la que va practicar Pujol amb el peix al cove. Molt diferent del que vol el federalisme que és dividir les competències entre les que són exclusives de cada CA i les que són compartides en una situació d’igualtat amb les altres CAs. El federalisme demana intentar trobar la millor solució per a tots des de la lleialtat institucional. Els organismes multilaterals com les reunions de Presidents o sectorials amb presència de totes les CA, tot emmarcat en un senat reformat, seria el marc adequat per prendre les decisions comunes. El nacionalisme sempre ha menyspreat el federalisme dient que no era possible però mai ha volgut treballar per intentar implementar-lo. A Espanya les esquerres han estat, amb més o menys força, federalistes mentre les dretes mai han volgut parlar aquest llenguatge. Avui no és una excepció i mentre les esquerres governants acceptarien reformes federals, la dreta s’hi oposa frontalment.

La novetat a Catalunya és l’independentisme que de ser residual ha passat a tenir el suport de prop de la meitat dels catalans. La gent d’ordre (com els descriu Cristian Segura) que votava Pujol es va passar a l’independentisme amb una part de l’esquerra. Cristian Segura fa un retrat del canvi de la gent d’ordre (bona part del pujolisme), jo parlaré de les persones d’esquerres que s’han passat a l’independentisme.

No deixa de sorprendre’m que aquestes persones hagin abandonat la seva lluita social per abonar-se a la comoditat que suposa l’independentisme, la comoditat que suposa que davant de qualsevol problema social responen: si fóssim independents això estaria solucionat. Quan passa qualsevol tema que toqui o els sembla que toqui els drets de Catalunya posen el crit al cel, s’esquincen les vestidures i diuen que sempre és el mateix i que ja se senten cansats d’haver de repetir coses que diuen són òbvies. Però quan es tracta de problemes socials com passa ara mateix, que hi ha gent que té un treball i no arriba a final de mes o quan es donen els nivells de desigualtat que tenim o quan es retalla l’estat del benestar, etc. la seva protesta s’esvaeix, passen del tema. Aquesta és una diferència essencial entre l’esquerra catalanista i els independentistes.

L’esquerra catalanista posa al mateix nivell la demanda catalana i la social, no una davant de l’altra, no es cansa d’haver de repetir certes coses tant en l’àmbit de Catalunya com en el social. A més la meva confiança en l’eslògan independentista de que si fóssim independents tot estaria solucionat és igual a la que va mostrar Sandro Rossell quan va dir que ell votaria independentista (jo no) però si guanyava aniria a viure a un altre lloc.

A la taula de diàleg s’asseuen un govern català dividit entre els de centredreta (Junts) contraris a la mateixa taula i els d’ERC de tradició catalanista d’esquerres i un govern espanyol d’esquerres que, amb matisos, defensa el federalisme. La tradició de l’esquerra catalanista podria ajudar a trobar punts de coincidència i arribar a acords raonables.

La dreta espanyola i el centredreta català hi posaran tots els entrebancs que puguin però l’acord seria possible. A més hi ha el vent favorable de les recents victòries dels socialdemòcrates a Noruega i a Alemanya que implica un pes més important de la socialdemocràcia a la Unió Europea la qual cosa augura un reforçament del component federal de la UE que hauríem de tenir present com a rerefons de les negociacions i saber-lo aprofitar.