Cada matí ajudo al meu fill petit a canviar-se per anar a l’escola. Té un pijama que és una disfressa de Pokemón amb una caputxa amb antenes. Com a rutina, corre per la casa com un petit dimoniet groc, resistint-se. Si escolta música al Telenotícies, es posa a ballar, la mar de content. Altres vegades demana que li posem «Living la vida loca», que repeteix fins a l’esgotament.

De vegades explica que és un superheroi, li agrada la sèrie de dibuixos animats Pijamás, on ell és Gatuno. En les seves aventures lluita contra dinosaures, Hulk, Tor i l’Home Aranya. Tan variada gamma d’enemics requereix una sèrie de cops de puny que, ensenya, desplega amb mestria al centre del menjador. S’enfada i munta algun rebombori i es porta malament, com qualsevol nen petit. Però aviat torna l’alegria, els balls, la festa. I les preguntes sobre tot, les seves rares explicacions sobre com funciona la lluna i el sol o com arriben els nens al món. No hi ha res com aquesta innocència pura i aquesta alegria natural que sembla desprendre’s dels nens a cada moment.

Per tot això quan llegeixo aquesta setmana que un sacerdot va abusar sexualment d’un menor, que bé podria ser el fill de qualsevol, com el meu petit Pokemon, sento un profund malestar i ràbia. El que li treu la innocència i l’alegria a un nen d’aquesta manera, el més possible que per sempre, no mereix perdó.

Es tracta del cas del sacerdot Manuel Fuentes, de la Catedral de Tarragona, autor confés. Com que ho va fer fa trenta anys, es lliura d’haver de respondre de l’abús davant un tribunal. Malgrat quedar exceptuat, la pena l’hi ha posat l’Arquebisbat de Tarragona, apartant-lo de la vida pública amb quinze anys de suspensió.

Crec que ens estem habituant massa a aquest tipus de notícies. Tant és així que avui, a pocs dies de saber-se la pena, ja ha desaparegut de l’agenda, mentre que el cas de les «cinquanta ombres de Xavier Novell», l’ex-bisbe de Solsona enamorat d’una escriptora de novel·les eròtiques, encara se segueix comentant.

Una frase de Maquiavel diu que els homes jutgen més pels ulls que per la intel·ligència, ja que tots poden veure, però pocs comprenen el que veuen. Estem presenciant una cosa que s’ha tornat habitual, i aquesta mateixa quotidianitat s’allunya la nostra comprensió dels fets: la innocència dels nostres petits pokemons continua ignorada i exposada, a mercè dels predadors. Hauríem d’exigir penes més dures. I no oblidar el delicte. No existeix prescripció moral per a qui abusa d’un nen.