La vigència de Josep Pla
Gairebé quatre dècades després de la mort de Pla, la seva vigència i lectura continuen en uns nivells altíssims. El llibre de correspondència entre Josep Pla i Jaume Vicens Vives (1950-1960), L’hora de les decisions, conté l’informe que Pla elabora sobre Josep Tarradellas: L’informe Pla, procedent de l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet i que està redactat per Pla en base a la llarga entrevista que segurament tingué lloc a Castelnau (França) els dies 21, 22 i 23 de gener de 1960.
En va escriure un informe de deu pàgines que permet veure la visió de Tarradellas als anys seixanta: «Per a prevenir el caos, s’ha de crear un equip de treball format per molt poca gent: quatre o cinc (Tarradellas: política; Ortínez: burgesia; Vicens Vives: interessos clericals; Sardà: economia) polítics especialitzats en les qüestions bàsiques. Aquest equip ha de ser el «noyaux» del futur partit conservador català. Del passat no hi ha res aprofitable: és un cementiri literal. No s’han de ressuscitar ni l’Esquerra, ni la Lliga ni cap altra organització d’aquesta classe». No vull abusar de les cites, simplement recomanar vivament la seva lectura. Convida a la reflexió sobre els errors polítics que ens han portat al moment actual. D’aquí la seva vigència.
Obrint els ulls
A ningú li agrada que li facin notar que ha passat anys equivocat en les coses de l’amor, dels negocis o de la política. Dins seu ja pot haver arribat a aquesta conclusió, però el molesta que l’hi recordin a la cara. El pot fer enrabiar. En el dol de l’error els trànsits són silenciosos.
En aquest trànsit es troba part de la societat catalana que va arribar a viure amb entusiasme la promesa d’una independència fàcil, ràpida i indolora. La promesa va ser tan convincent que va aconseguir captivar persones amb aparent sentit crític i alta capacitat de raonament.
En moltes converses sense rellotge de l’estiu passat ja s’ha infiltrat el dubte i la sorpresa davant la pregunta formulada en veu baixa: «Però pot ser que no hi hagués res preparat?». Però continuen les ganes que no els pertorbin amb respostes feridores o ofensives.
Convé tenir present aquest viarany de la psicologia d’una part de la societat catalana de cara a una sortida a l’actual estancament polític i a la desinflamació de la confrontació social.
La falta de proposta
La idea de la independència és legítima i sempre es pot defensar i plantejar per vies legals. Quin gran error estratègic va ser que l’independentisme no optés per aprovar al Parlament català -tenint títol competencial per fer-ho- una proposta de reforma de la Constitució espanyola que incorporés el dret a la secessió amb unes normes clares per afrontar una eventual demanda d’una part de l’Estat.
Aquesta proposta hauria sumat la majoria del Parlament català i molt probablement hauria estat rebutjada d’entrada pel Parlament espanyol. Hauria instal·lat una crisi constitucional intel·ligible en termes legals i polítics. Una crisi que hauria obligat a obrir una fase de proposta i contraproposta per trobar una solució.
No es va optar per aquest camí.
Es van desbordar les vies a l’abast. Excés d’emocionalitat en una part i respostes de recitador d’oposicions sense olfacte polític per part dels mandarins en els quals es va delegar la resposta en els moments més crítics. Un panorama desolador. Aparentment aquest moment ja ha passat, però ha deixat imatges gravades a les retines i seqüeles en la memòria política. Espanya sap el que pesa la memòria política fonda en el vot.
Una revisió sense empentes
El moment «d’aggiornamento» silenciós de part del nacionalisme català és una dada rellevant. És des de tots els punt de vista, necessari que aquest moment vagi acompanyat d’una política espanyola que entengui que la humiliació i el rèdit polític de ficar-se amb la política catalana són del tot miops i de cap manera ajuden a reconduir una crisi que, tot i anomenar-se catalana, ha arribat a tenir la capacitat d’injectar altes dosis d’inestabilitat en la política espanyola. En la cerca d’una política que aturés aquesta dinàmica delirant va anar la posició del nacionalisme català i basc en la moció de censura de maig del 2018. Però no n’hi va haver prou perquè aviat els partidaris del «com pitjor va, millor» van intervenir.
