En un dels moments de més efervescència de l’independentisme, el 2017, l’aleshores conseller Josep Rull, acostant-se a una de les finestres del Palau de la Generalitat i observant la gentada que hi havia a l’exterior, va etzibar a un quasi tan eufòric Jordi Turull: «Això és com Macià i Companys». La frase em va quedar guardada a la ment perquè em va costar entendre quin era l’objectiu d’haver-la dit. Finalment vaig saber que la culpable era la càmera de la tele. Rull sabia que aquell dia s’enregistrava un ampli reportatge i intentava esgarrapar dos, tres o quatre segons per deixar clar el missatge: Puigdemont serà el tercer en declarar la independència, oblidant que els dos primers havien fracassat. Però en aquell instant era igual perquè més enllà de les derrotes, calia fer creure que aquella, la tercera oportunitat, seria la definitiva. No ho va ser i ahir, en la commemoració del quart aniversari de l’1-O, les proclames des de Waterloo i Barcelona feien olor de fracàs. Tots saben que la independència està més lluny ara que fa deu anys perquè, en definitiva, el procés ha estat la gran vacuna contra un procés que ha fet més forts els seus enemics. I per molt que Carles Puigdemont digui que la declaració d’independència continua viva i que Pere Aragonès asseguri que no renuncia a cap via per culminar-la, tots dos són conscients que no és així i que aquesta història s’ha acabat. D’aquí a un temps, probablement llunyà, podrem analitzar quina de les dues estratègies -el pragmatisme o rebentar-ho tot- sobreviu millor. I la CUP tampoc es creu això del nou referèndum, que només li serveix per intentar colar que encara és influent, mentre Aragonès li deixa clar que ja no la necessita per a res. Les realitats són unes altres. Ho saben i, a diferència del 2017, la majoria de ciutadans també.
