Ara que la matusseria del jutge Llarena ha internacionalitzat el procés català a Còrsega, tornem-hi. Quan el passat 11-IX Elisenda Paluzie proclamava que el dret a l’autodeterminació (DA) és a la Declaració universal de Drets humans (10-XII-1948) es referia a l’art. 1 (Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres) i a l’art. 15 (Tota persona té dret a una nacionalitat. 2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat). Davant d’aquest fet els negacionistes argumenten que aquest DA només és aplicable als pobles colonitzats (resolució 1515 de l’ONU del 14-XII-1960), però la Resolució 2625 afirma clarament que «tots els pobles gaudeixen del dret de determinar lliurament, sense ingerències externes, la seva condició política».

Vist que el Parlament ha declarat el caràcter de «subjecte polític i jurídic» de Catalunya, se’n segueix que té el DA, i per això el TC hi passa el ribot i posa com a topall la «integritat territorial de l’estat. El DA, doncs, resol a negar el dret a la secessió, llevat que es faci amb un acord com deixà palès el Tribunal Suprem del Canadà (1998) i la subsegüent Clarity Act (2000): el Quebec pot iniciar una reforma constitucional pactada que pot portar a la secessió. Però topa amb el límit de la «integritat territorial de l’estat».

Aleshores Catalunya té dret a l’autodeterminació, però no té dret a la secessió conforme al Dret internacional. No pot trencar la integritat de l’estat, llevat que es faci amb un acord. Així es manifestà el Tribunal Suprem del Canadà (1998) i la subsegüent Clarity Act (2000): el Quebec pot iniciar una reforma constitucional pactada que pot portar a la secessió. I si l’acord és impossible? Una DUI (parlamentària o popular) vulneraria l’ordenament jurídic espanyol i no quedaria emparada pel Dret Internacional, però tampoc seria contrari a aquest (cas de Kosovo). Només si segueix a la DUI un veritable exercici de sobirania, i només en aquesta circumstància, podria ser possible l’empara de la comunitat internacional en contra de la voluntat del Regne d’Espanya.

Sobre els drets de les minories ètniques i nacionals l’Església n’ha parlat sovint. Per exemple a l’encíclica Pacem in terris (1963, de Joan XXIII, a la Constitució Gaudium et Spes (1965) del Concili Vaticà I) (núms. 42, 59 73), a l’encíclica Populorum progressio (1967) de Pau VI, en les intervencions de Joan Pau II a la Unesco (París, 2-VI-1980) i a l’ONU (Nova York (5-X-95), en diferents aportacions jurídiques dels principis del Dret a partir dels tractats d’Utrech i Rastatt (1713-1714), quan la nova realitat política que s’hi originà, suposà una victòria violenta sobre Catalunya, a la qual se subjugà i se li suprimí unilateralment la seva sobirania sotmetent-la a la unitat forçosa amb Espanya (cf. PONT, A.: Delenda est Hispania (Barcelona: Viena, 2012). En aquest sentit cal recordar les declaracions del Papa Francesc a La Vanguardia el 12-VI-2014:

– ¿El preocupa el conflicte entre Catalunya y España?

– Em preocupa tota divisió. Hi ha independència per emancipació i independència per secessió. Les independències per emancipació, per exemple, són les americanes, que es van emancipar dels estats europeus. Les independències de pobles per secessió suposen un desmembrament, de vegades molt obvi. Pensem en l’antiga Iugoslàvia. Òbviament, hi ha pobles amb cultures tan diverses que no es podrien enganxar ni amb pega. El cas iugoslau és molt clar (Joan Pau II va donar suport a la independència de Croàcia i Eslovènia), però em pregunto si és tan clar en d’altres casos, en altres pobles que fins ara han estat junts. S’ha d’estudiar cas per cas. Escòcia, la Padània, Catalunya... Hi haurà casos que seran justos i casos que no ho seran, però la secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha de prendre amb pinces i analitzar-la cas per cas.

La prova de la unitat forçosa clama al cel des de 1714 a l’aplicació de l’art. 155 el 2017. El Discurs del papa Francesc a la II Trobada dels moviments populars a Bolívia (9-VII-15) deia entre altres coses: «Els pobles del món volen ser els artífex del propi destí. Volen recórrer en pau el propi camí... No volen tuteles o ingerències en les quals el més fort sotmet el més feble. Volen que la seva cultura, la seva llengua, els seus processos socials i les seves tradicions religioses siguin respectades». (Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 157).

El passat 1-IX, al programa de Carlos Herrera de la COPE, els sortí el tret per la culata. Volent fer definir el Papa contra Catalunya, aquest li etzibà que la clau del problema de l’independentisme de Catalunya era que «Espanya ha de fer un pas de reconciliació amb la pròpia història». Segons el Papa, «la unitat nacional és fascinant, però mai no s’assolirà sense la reconciliació dels pobles i jo no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seva pròpia història, sobretot la del segle passat». I si no ho està, caldria entrar en una fase de diàleg i reconciliació, sense claudicar de les pròpies postures, fugint de les ideologies que impedeixen qualsevol procés de diàleg, va afegir. «El govern hauria de fer-se càrrec de dur la Històiria endavant, però com a germans i no com a enemics o amb aquest inconscient deshonest que em fa valorar l’altre com a enemic». Més clar, l’aigua. I per si no s’havia entès prou bé, sabent la postura d’Espanya adduí: «En la història s’han donat casos d’independència, caracteritzats per un reguitzell de particularitats. Però hi ha països a Europa que avui dia estan en procés d’independència: miri Kosovo i tota aquella zona que s’està refent». I la nostra cúpula judicial posant la unitat per davant de tot.