Al llarg de tota una setmana el PP ha ocupat molts espais en els mitjans de comunicació. Pablo Casado tenia interès en reafirmar-se com a aspirant a la presidència del govern. El temps dirà si aquesta convenció ha estat útil o no, però en tot cas ha servit perquè els conservadors tanquessin files a l’entorn de la seva figura.
Des de les proppassades eleccions a la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso li ha fet ombra i això el líder no ho podia permetre. Al final lesionava els seus interessos i la presidenta es veié obligada a jurar fidelitat davant dels militants populars. Ara Casado té via lliure per presentar-se com un ferm candidat a substituir Pedro Sánchez.
El PP poc a poc ha aconseguit engolir Ciutadans, per la qual cosa amplia de forma clara el seu espai electoral. Difícilment el partit d’Inés Arrimadas podrà mantenir resultats a la resta d’Espanya. Va desaparèixer a Madrid i molt probablement succeeixi el mateix en altres indrets on té representació. La marca liberal es difícil de mantenir i el PP té una branca important d’aquesta ideologia en les seves files. En aquest país el centre s’identifica amb la dreta i els pactes formulats pels taronges han estat letals per als seus interessos.
Només cal recordar el pacte a Andalusia. El PP va fer els pitjors resultats de la seva història, però Albert Rivera va fer president un desconegut Moreno Bonilla que ara té l’onada a favor, mentre intenta reformular a Andalusia el bipartidisme. Sap que des del centre polític pot guanyar les eleccions autonòmiques i ja no vol saber res de Vox i poca cosa de Ciutadans, que només aspiren a tenir una mínima representació simbòlica. Una situació semblant va succeir a l’Ajuntament de Madrid i avui les enquestes donen una majoria absoluta al seu actual alcalde que en aquest cas festeja contínuament els regidors de Vox, mentre menysprea la que fins ara era la seva mà dreta, Begoña Villacís.
Però amb l’aparició amb força de la ultradreta, el PP té molts problemes per presentar-se com una formació de centre, malgrat barons com Feijóo o Moreno Bonilla. És evident que Pablo Casado ha de fer molts malabarismes per tal d’amanyagar els seus, però aspira a aixoplugar tot tipus de sensibilitats com passava en l’època de José María Aznar.
Si ho ratifica en aquests propers mesos, tindrà molts trumfos a l’abast. Però no pot cometre errors. Té l’avantatge que els electors conservadors només tindran dues opcions, mentre que els progressistes tenen un ventall molt més ampli, la qual cosa perjudicarà els interessos del PSOE. El vot útil serà més fàcil per a Pablo Casado que no pas per a Pedro Sánchez.
El PP sembla deixar enrere els nombrosos casos de corrupció. Els seus dirigents no en volen ni sentir a parlar, atès que és un dels seus punts febles de cara a les eleccions generals. Un altre dèficit important és la seva presència testimonial a Euskadi i Catalunya. En ambdós territoris els serà difícil aixecar el vol i a casa nostra hi ha molts escons en joc. En aquests moments només en tenen dos i evidentment és una xifra que cal multiplicar si l’aspirant vol arribar a La Moncloa. Pedro Sánchez té un any i escaig per a capgirar les enquestes. Els seus pactes amb Unides Podem i ERC no són ben vistos per a molts electors que no tenen el vot decidit i que el varien segons la campanya, la situació econòmica o aspectes puntuals. Casado furgarà en la ferida, per tal de beneficiar-se d’uns pactes d’esquerres on també hi apareix Bildu.
Viurem un període de sessions interessant on caldrà veure com es desenvolupa la pandèmia, com es distribueixen els fons europeus i quins pactes parlamentaris es formalitzen en la recta final de la legislatura. Pedro Sánchez també pot jugar fort, tot denunciant que la ultradreta pot arribar al poder de la mà del PP. Seran mesos intensos en els quals Catalunya serà present en tots els debats i els populars ja han ressuscitat Carles Puigdemont com l’autèntica bèstia negra de l’estat espanyol.
