En la sessió del Parlament de Catalunya del dia 22 de juliol d’enguany, un partit polític, el nom del qual no vull recordar, va presentar una moció que instava el Govern de la Generalitat «a garantir la llibertat educativa, a eliminar l’adoctrinament escolar i a fer tot el possible per implantar un pin parental».

De fet, amb l’excusa de «salvaguardar la llibertat i els drets dels pares per elegir el tipus de formació i educació moral i religiosa», es buscava un major control dels pares sobre el que s’explica als seus fills.

El debat no era nou, però s’hi afegia un factor de l’integrisme catòlic per condemnar el projecte d’educació afectivosexual, en concret Coeduca’t, «un programa que imposa la ideologia de gènere, segons les premisses dels lobbys LGTBI», en paraules de l’orador.

Contra tanta percepció retrògrada de la societat i del sistema educatiu, la resposta de la diputada Esther Niubó és per sucar-hi pa: «la legislació vigent reconeix el dret a l’educació, la llibertat –que no dret– d’ensenyament, i la llibertat –que no dret– de les famílies d’escollir projecte educatiu, però no de vetar continguts educatius».

Ara bé, la moció connectava amb l’obsessió de la jerarquia eclesiàstica que s’oposa, a través dels mitjans de comunicació afins, associacions i partits polítics, a qualsevol iniciativa sobre l’educació sexual a l’escola.

Una actitud que respon a una concepció de la família cristiana en què «los padres son para sus hijos los primeros testigos de la fe, a la vez que toda ella se constituye en evangelizadora de la cultura y de la sociedad».

Per tant, «es una obligación de los padres y de los educadores presentar el ideal del amor y de la sexualidad como objetivo de unas relaciones construidas con la base evangélica de la aceptación del otro y de la entrega para la consecución de una relación fraterna» (Boletín Oficial de la Conferencia Episcopal Española, XVI de 1999, i V de 1988).

A partir d’aquestes premisses es pot atribuir, per exemple, el descens de la natalitat a la crisi que pateix la família, una barbaritat defensada per Daniel Arasa, membre de l’Opus Dei, fundador i president de Plataforma per la Família Catalunya-ONU.

En el seu article «Suïcidi demogràfic i cristianisme», publicat diumenge passat en el diari del grup Godó, escriu: «Una societat que buida de sentit la família incloent-hi tota mena d’agrupacions, que facilita més les ruptures dels matrimonis que no pas la seva estabilitat, que considera l’avortament un dret, que posa èmfasi en l’enfrontament entre sexes més que no pas en la complementarietat, difícilment pot resoldre les qüestions fonamentals. Per descomptat, no el dèficit demogràfic».

Corol·lari: les dones casades tal com Déu mana, a parir com les conilles!