Alguna cosa has fet bé quan un personatge és capaç de saltar de la literatura al cinema, i d’aquest a d’altres arts, i perdurar a la memòria col·lectiva. I ho has fet realment molt bé quan ha perdurat més de cinc dècades i s’ha convertit en una icona de transmissió generacional que atrau tot tipus d’espectadores i espectadors. Sovint hi ha hagut la temptació de reduir James Bond a un fenomen pop, o fins i tot degradar-lo a una representació dels mals vicis de la masculinitat, però afortunadament és molt més que això. Com tot mite que acaba transcendint el seu propi origen, s’ha erigit en fill del seu temps, i en la seva pròpia evolució hi ha la síntesi de les nostres transformacions polítiques, socials i morals. L’agent 007 no ha estat mai un model de res, però és que tampoc ho ha pretès, més aviat al contrari: sempre ha estat la representació, clarobscura i ambigua, d’aquells instints bàsics que estan condemnats a canviar i tornar-se el reflex de les nostres contradiccions. Per això és tan valuós i per això les seves pel·lícules (millors o pitjors, més profundes o menys) són el perfecte resum de l’època que les han albirat. Per això no és el mateix Sean Connery que Roger Moore, per això es van arriscar tant George Lazenby i Timothy Dalton (els seus films, vistos en perspectiva, són prediccions de la modernitat), i per això Pierce Brosnan sembla una paròdia preventiva de l’era digital. Tothom té el seu Bond, perquè cada Bond ens interpel·la d’una manera diferent. Només cal veure el context geopolític de les seves aventures, la naturalesa dels seus enemics i les devastadores conseqüències de les seves decisions. I finalment hi ha Daniel Craig, l’home que millor ha entès que el personatge, i les seves ambivalències, són la perfecta metàfora d’aquest segle XXI en què 21 anys han semblat 42. No tots els seus films són igual de bons, però l’arc narratiu que comprenen és un dels millors retrats actuals de les obscuritats d’un món en què els mites clamen per ser humans mentre l’espectador necessita retrobar-se amb ells. Per aquest i molts altres motius, Sin tiempo para morir és una pel·lícula imprescindible que ens emmiralla a la fi d’alguns clixés i la necessària assumpció d’una sèrie de canvis irreversibles. James Bond, un cop més, diu més de nosaltres del que mai ens hauríem imaginat. I en gran mesura és perquè, com ell, som el fruit de la tensió entre la persona que volem ser i la que realment som.
